You are currently browsing the category archive for the ‘Llibres’ category.

Aquest cap de setmana vaig estar en una biblioteca de la xarxa pública de biblioteques. Reconec que ara feia alguns anys que no hi tornava.

La decepció va ser important, no m’esperava el què hi vaig trobar, o millor dit, el què no hi vaig trobar. Amb prou feines hi vaig trobar llibres.

I dels pocs milers de llibres que hi havia, de ben segur, més del noranta per cent eren novel·les, literatura estètica i de consum, i premsa. De ciència poc o res, de pensament poc o res, d’assaig poc o res. Ni a la secció de CD vaig trobar quasi res que no puguis escoltar a la primera de canvi per youtube o Spotify.

Primers versos de "Aullido" de Allen Ginsberg. La data és errònia, el poema és de 1956

Primer vers de “Aullido” de Allen Ginsberg.
La data és errònia, el poema és de 1956

Únicament puc afirmar que estava ben nodrida la secció infantil. Però els nens creixen, sortosament, i si cerquen coneixement una vegada crescuts, dificilment aniran a la biblioteca.

Vaig entendre perquè la gent de mitjana edat no va, o va poc a les biblioteques, les quals han esdevingut de forma efectiva en veritables equipaments intergeneracionals, infants amb contes i gent gran amb premsa. Els estudiants, sortosament, duen els seus apunts i els seus ordinadors.

No se si han estat les retallades, la desídia o la visió constructora del nostre país que sovint duu a pensar que, fet l’edifici, ja es disposa d’un important centre cultural, encara que aquest resti buit. Però en qualsevol cas, cal fer eclosionar les potencialitats d’una xarxa pública de biblioteques potent com la que tenim. Són moltíssimes les coses que s’hi poden fer vers el món del llibre. Estem en el moment més fecund de la història de la humanitat, mai s’havia escrit tant com ara, mai s’havia avançat tant i tant de pressa com ara, i de mentres les biblioteques, en comptes de ser un node cultural i de saber, són petits temples de literatura de consum sustentats estrictament per l’èxit del servei de préstec, com als anys vuitanta, quan anaves al videoclub del barri i llogaves Karate kid i compraves una bossa de crispetes al mateix videoclub.

En definitiva, cultura oficial, nyonya i poc oberta.

Només una cosa em va cridar l’atenció, a l’entrada de la biblioteca hi havia la pintada que adjunto. Són els primers versos de Howl de Allen Ginsberg. A l’entra-hi no en vaig fer cas, però al sortir-ne ho vaig entendre tot.

 

Anuncis

Serveixin aquestes notes, no tant per fer una recensió del llibre, sinó per esdevenir un mer recordatori personal de les idees i conceptes trobats, encara que sigui de forma desordenada.loffit_erich-fromm_03

El problema de l’amor

“El problema de l’amor socialment consisteix sobretot en ésser estimat, més que no en estimar. Això és un error.”

“La visió capitalista ens duu a la idea que per fer un bon negoci l’objecte ha d’esser desitjable des del punt de vista social.”

L’isolament

“El què és essencial en l’existència humana és el fet que l’home ha sorgit del regne animal, de l’adaptació instintiva, que ha transcendit la natura —bé que mai no l’abandoni, i sempre en sigui una part— i, tanmateix, una vegada arrencat de la natura, no hi pot tornar; una vegada expulsat del paradís —un estat d’unitat original amb la natura—, els querubins amb espases flamejants li traven el camí no fos cas que intentés de tornar-hi. L’home només pot caminar cap endavant desenvolupant la seva raó, trobant un nova harmonia humana que substitueixi la prehumana, la qual està irremeiablement perduda.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Sa meu mare és un viatge a la reconciliació, l’amor i la comprensió.1049_sa-meu-mare_img-jpg

El món que ens envolta pateix d’una certa tendència a defugir tot allò vell i antic en favor d’una devoció i veneració quasi malaltissa i trepidant per allò jove i nou.

Certament sempre lo nou relleva a allò vell. Però no per això no podem dedicar una estona a gaudir del passat, del record i a tenir cura d’aquell o aquella que ens requereix.

Al llegir el darrer llibre de Pau Riba hi trobes, plenitud vital. T’adones que els seus protagonistes han sabut extreure el suc a la vida. Tot i viure vides completament diferents, cadascú a la seva manera ha trobat una raó de ser i existir. Donar sentit al temps entre el naixement i la mort.

Com lleigia fa poc “la vida passa però queden el anys… o era al revés?”

En qualsevol cas Sa meu mare va més enllà de l’homenatge a la mare, ho és també a la vellesa, ho és també a la relació mare-fill, i és també una crida a viure amb plenitud, a donar un sentit, per petit que sigui a la nostra existència.

612130-340x340El periodista Xavi Casinos m’ha fer arribar el seu darrer treball, “Barcelona maçònica” un llibre curiós, en el millor dels sentits possibles, o sigui, dirigit per a persones curioses que volen saber sobre els secrets que amaga la nostra ciutat. Secrets que com la paraula indica són secrets i no la típica llegenda urbana.

El text es troba fortament acompanyat per fotografies i material gràfic de tota mena, de manera que mostra també visualment els esmentats secrets.

L’autor, amb els seus llibres i articles ja s’ha convertit en un dels cronistes de referència de Barcelona, superant de llarg la carcamal i estereotipada història de Barcelona feta pels senyors burgesos de l’Eixample, el seu modernisme, el barri gòtic i el 1714.

Existeixen altres barcelones de les que se’n parla poc, la de Vàzquez Montalban i el barri xinès, la del bar Pastis, la de Candel, la de Rabinad que darrerament reivindica sovint en Loquillo, la Barcelona racionalista del GATPAC la dels higienistes (o es que algú es pensa que Cerdà era simplement un il·luminat i que no hi havia un rera fons intel·lectual a darrera?), la de Elies Rogent, la del Dau al Set, la de Subirachs…

Són molts els llibres que es publiquen sobre Barcelona i aquest és un dels que feia falta, ja que aquestes curiositats històriques ajuden a comprendre també la nostra història, saber d’on venim i cap on podem anar.

I per cert per quan un llibre seriós de la generació oblidada, de Pau Malvido i Pepe Sales? La primera de les generacions perdudes de la transició democràtica. Fins avui només en tenim retalls testimonis i reculls, però no estudiosos.

 

 

Divertit, ben escrit i desperta el delit. D’ençà de la meva participació en un fòrum virtual de literatura que va muntar la UOC cap a l’estiu de 2001 que no recomanava literatura eròtica en català, la qual cosa em duu a pensar la poca producció d’aquest gènere que es fa al nostre país. Recomanar contes eròtics sempre et pot dur algun mal de cap. Aleshores, el 2001 més d’un company de feina estret i reprimit em va fer el comentari burleta de: “Escolta noi, però tu què llegeixies?”.decamero

A l’ombra del Decameró aconsegueix allò que es proposa fer-nos passar una bona estona amb 14 contes eròtics, o millor dit eròtix.

Tot plegat respon a un repte: un relat cada matí durant una estada de 14 dies a Collserola (Conyserola que diuen ells). És en definitiva una bonica manera de començar el dia durant 14 dies. Una trempera matinera literària, potser.

En qualsevol cas, els contes són molt i molt recomanables, encara no els he llegit tots, ho estic fent a la babalà sense ordre establert, però ja puc anticipar que l’onzè matí de Carme Ripoll, el tretzè de Susagna Aluja o el vuitè de Montse Rubinat són molt recomanables.

No és gens senzill parlar de vibradors, masturbacions, polvos o tupper sex sense caure en l’acudit fàcil ni en la “guarrada cutre”. Aquí l’acudit és més elaborat i en conseqüència més aconseguit i intel·ligent. T’aporta visions i punts de vista diferents.

Per un lector home, heterosexual i adult cada conte et suggereix coses, et venen ganes de veure l’obrador, o de reencarnar-te en el Robert que viu dins del bolso i sempre acompanya la mestressa o de ser mestre de filosofia. Imagino doncs que per una lectora dona, heterosexual i adulta li venen ganes de ser correctora, de dir-se Merceditas o de ser directora financera.

En conclusió, un llibre molt recomanable, i com a corolari: Jo no sabia com carden el catalans fins que no he llegit la pàgina 58, i ara no tinc clar si soc prou català o si en soc massa, tant hi fa!.

D’un magnífic llibre anomenat “Llamamiento y otros fogonazos” n’extrec la següent cita:llamamiento

“Cada día, la juventud espera, espera su
oportunidad como la esperan los obreros, incluso los viejos. Esperan todos, aquellos
que están descontentos y que reflexionan.

Esperan que se levante una fuerza, algo de lo que formar parte, una suerte de nueva internacional, que no cometa los errores de
las antiguas. La posibilidad de acabar de una vez por todas con el pasado.

Y que comience algo nuevo.

NOSOTROS HEMOS COMENZADO.”

coberta-web_350_555

Fes clic sobre la imatge per visitar la fitxa o comprar el llibre a la Central

Ahir divendres vaig a correus a recollir un paquet. Era el que feia dies esperava i que puc assegurar està a l’alçada de les espectatives generades durant els dies d’espera.

He rebut Howl / Udol, d’Allen Ginsberg, en la recent traducció de Pepa Úbeda i autoeditada.

Després de “El soroll després de Kerouac” o del “Pluja d’Estiu“, entrar en un dels poemes de culte de la història contemporània és tornar a l’origen. És gaudir del primer calostre que van mamar aquells que hem llegit amb devoció.

Tots els detall del llibre valen la pena de la traducció de Pepa Úbeda, i llegir-lo completament és fonamental per compendre la profunditat del treball artesà realitzat.

Des del textos de solapes, els dos pròlegs i les notes i comentaris fins a la mateixa traducció, òbviament, tot té valor literari. Tot et situa a dins d’un personatge turmetat, enrabiat, i que com, s’atribueix a Dylan Thomas “per ser poeta de les emocions cal viure les emocions”.

Avui no estem ni molt menys en la mateixa situació de l’època, ni la societat és tant moral. Però la buidor i la banalitat social d’aleshores segueixen vius i per tant, la cerca de trascendència, de donar un sentit al propi ser, en si mateix, sol, sense posar-lo en relació amb els altres.

El què un temps va ser contracultura, després es converteix en La Cultura. La generació Beat avui ja és estudiada per tots, però possiblement el què n’ha trascendit dins de la cultura social, entenent la cultura com allò que queda després de desapendre-ho tot, és el seu individualisme.

La societat és l’adversari, és el gregarisme, i és cerca la seva superació.

El llegat no és bo, per aquells que anehem i creiem en la possibilitat de canvi global, els que cerquem la construcció d’un nou ordre.

Però els de la Beat Generation són gurús, petits xamàns (com díria deprés Morrison) que mostren un camí, perquè després tu caminis el teu amb la seva experiència.

I com diu el prologuista “Tothom en aquesta vida pot ser derrotat, però una persona, si és persona, mai es dona per vençuda”.

“Arremanguin-se les vores dels vestits, senyores, anem a travessar l’infern”

Henry Miller

Sólo poquísimos hombres pueden decir de sí mismos: “¡He vivido!”. Por eso existen los libros… para que los hombres puedan vivir por delegación.

Nexus. Henry Miller

 

No falta pas massa per treure el segon llibre de l’editorial, ja es troba a impremta i es presentarà amb tots els honors el proper 27 de febrer a les 19.30 hores a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya 37.

No es podia inaugurar el segell editorial castellà “La LLuvia” de millor manera, amb el proper llibre de González Casanova.

Per mi ha estat tot un privilegi, no només editar, sinó sobretot conèixer González Casanova, un company compromès però sobretot un pensador amb grans dots de pedagogia.

Totes les nostres entrevistes han començat i acabat de la mateixa manera: primer la feina, les correccions, els canvis, la discussió sobre el títol, la portada, etc, però poc a poc ens hem anat desviant, i prenent com a punt de partida algun dels articles del llibre, acabavem debatent sobre la transició democràtica o el socialisme actual, tant a Catalunya, Espanya o Europa.

Moltes vegades he debatut sobre aquests temes, però potser mai ho havia fet amb algú que en parla en primera persona del singular. Ell ha estat protagonista i a la vegada ha conegut la resta de protagonistes de manera que et pot explicar totes aquestes qüestions des de l’experiència d’haver participat en la seva realització.

Ell et pot explicar el perquè de tot plegat des de la visió d’haver-hi estat, de que aquest era una mica aixís o aixàs, o qui va impedir la votació sobre monarquia o república, o les estratagemes creades dins la ponència constitucional per fer prosperar esmenes.

En definitiva, per mi ha estat un plaer xerrar amb algú que a més de ser un bon company, té totes les claus per construir el trencaclosques del nostre present.

És a partir del seu pensament que hem de construir el futur.

Diari de sessions del Congrés de Diputats, Julián Besteiro, 1918, diputat del PSOE: 

«La posición del Partido Socialista, frente al problema de la autonomía o de la nacionalidad catalana es ésta: Lo consideramos legítimo. Defenderemos ese movimiento como un movimiento libertador, de emancipación de la tiranía del Estado central que todos sufrimos» (Rumores).”

No me n’he pogut estar de  mostrar una petita cita del llibre que ara estic editant, sortirà publicat abans de Nadal:

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: