He somiat en Nietzsche

Inquietant, m’he despertat de matinada.

La sensació al obrir els ulls ha estat de tenir un mal són, un punt d’angoixa, un estat d’alerta. Però en canvi en el somni no hi passava res més que una breu conversa amb una persona asseguda en una cadira, amb grans bigotis i mirada perduda.

En el somni ja estava deement, ja havia perdut el seny, era el Nietzsche de la darrera etapa. De ben segur aquesta introspecció que estic fent en aquest filósof m’està tocant, però és que fins ara, certament no he trobat ningú tant vitalista, ningú que veritablement lluités per fer de l’existència humana un veritable moment temporal amb sentit.

La mort de Deu deixa un buit enorme on abans hi havia certeses ara hi havia un buit enorme per omplir, tota la moral va derruir-se com un castell de naips. Ell doncs crea la veritable moral antropocèntrica.

La seva filosofia no és feta per fer que pensis com ell, sino perquè pensis per tu mateix.

Per què defensem Cerdà?

Extracte del discurs pronunciat al mítin del PSC el 22 de maig de 2023:

Bona tarda amics i amigues

En primer lloc vull fer un agraïment a totes i tots els companys socialistes i molt especialment als companys del grup municipal de l’Eixample.

De debò moltes gràcies per la vostra feina en un temps que no ha estat gens fàcil, i on tot sovint no hi trobàvem la col·laboració que haguéssim volgut i necessitat.

De fet, aquest auditori  duu el nom d’un dels grans consellers socialistes que ha donat aquest districte, en Joan Bordetas, el llegat del qual inspira cada dia la nostra tasca.

Perquè Jaume quan en un districte fa temps que no hi ha regidor socialista és nota. I en el cas d’Eixample, tret d’aquell any i mig en què vam tenir de regidora la Montse Ballarin duem 12 anys sense regidor socialista.

I mires enrere i t’adones que, ¿qui va iniciar i acabar les obres del mercat de Sant Antoni?, els socialistes i la Montse. ¿Qui va aconseguir la cessió de la presó Model? La Montse. Va ser un any i mig en què vam aprofitar el temps.

Mireu si hi ha algun adjectiu que descriu l’estat d’ànim del veïnat a l’Eixample és que estem atabalats. Entre les anades i vingudes de la Ronda Sant Antoni i les obres de la superilla fetes sense un veritable debat social, ens han amoïnat, fastiguejat i molts estan de morros, en definitiva, estem atabalats.

Ens han dividit, s’han fet intervencions tant polèmiques que ens han trencat com a subjecte polític. Hem estat el focus de les polèmiques i del debat de ciutat, ens venen una ciutat petita, com si tot es resolgués aquí, a l’Eixample, i no volem ser això.

Diem prou a aquesta visió estreta i petita de la ciutat, i fem que l’Eixample torni a ser l’element vertebrador de la gran Barcelona.

I que no ens diguin que la gentrificació és inevitable, que no ens donin lliçons de com intervenir a Eixample.

Mireu:

La transformació de l’avinguda de Roma la vam fer nosaltres, amb l’Assumpta Escarp. Que per cert cal completar-la i ho tornarem a posar a l’agenda.

La Plaça Fort Pienc també amb la Carmen San Miguel i en Joan Clos d’alcalde

I el Pg de sant joan també amb L’assumpta i en Jordi Hereu d’alcalde

I ningú parla de gentrificació al pg de sant joan, ningú parla de gentrificació a la plaça Fort Pienc, perquè quan fas una reforma adaptada als usos reals de la ciutadania, els carrers i places s’omplen de vida.

Però en canvi, si que parlem de gentrificació a consell de cent, perquè els suposats enemics de la gentrificació són els que l’han portada a l’Eixample, i volent-ho o sense voler, estimulen la pujada de preus dels habitatges.

Mireu nosaltres a l’Eixample volem fer el què sabem fer. Volem tornar a dir les coses pel seu nom.

Nosaltres a un “refugi climàtic” senzillament li diem jardí i ja en vam fer 45 i en farem 30 mes.

I diem sí a contribuir al canvi climàtic, i hi contribuirem amb els jardins d’interiors d’illa. I els farem adaptats a les necessitats del veïnat des de la canalla als més grans.

Nosaltres alhora d’intervenir sempre sempre hem estat fidels a Cerdà,  i no perquè siguem uns romàntics o uns nostàlgics sinó perquè Cerdà encarna el veritable urbanisme d’esquerres, igualitari i pensat per les persones, les que hi viuen i les que hi treballen.

Perquè Cerdà va ser un precursor, abans de fer l’Eixample els més desfavorits, els més humils, els treballadors i treballadores malvivien apilotonats en condicions insalubres.

I va ser Cerdà qui va obrir un nou horitzó d’esperança a viure millor, i l’aparició d’aquesta esperança va organitzar les diferents lluites i moviments socials de la ciutat. Barcelona va passar de la desesperació i la resignació a l’anhel de condicions de vida millors i de benestar.

L’Eixample ha estat sempre un punt d’arribada de l’ascensor social i de la vertebració de la ciutat.

¿Per què a finals del segle XIX i fins ben entrat el XX Barcelona era tant viva en lluites socials?

Doncs perquè el seu anhel no era utòpic, perquè veien amb els seus propis ulls l’Eixample de Cerdà que naixia i tenien a tocar.

Perquè la ronda Sant Antoni i el Paral·lel són eixos que uneixen, no que separen. 150 anys en la història d’una ciutat és poc temps. I som molts els veïns de Eixample que tenim família i parents al Raval i al Poble Sec.

Perquè l’Eixample encarna un anhel que hem de compartir amb tothom amb tots els barris de Barcelona, l’anhel de qualitat de vida, i l’anhel de prosperitat per tothom.

I encara ho és avui, un lloc d’arribada de gent d’arreu del món, jo mateix tinc a d’alt una família d’origen magrebí que les seves filles han anat a la universitat, i a sota una parella de joves de llatinoamèrica, i un treballador de Renfe, i una família amb nanos adolescents que quan els pares marxen fan unes parties de cal Deu, i una funcionària municipal, i tres o quatre jubilats i jubilades. Això és la meva escala de veïns però això també és l’Eixample, la barreja d’origens i rendes, i el resultat de milers i milers d’hores de treball.

Els veïns d’Eixample volem tornar a ser el que som, un dels grans motors de la ciutat entesa com a comunitat de persones i no un focus de polèmiques tiquismiquis, som un motor de canvi que amb la seva transformació contribueix al conjunt de la ciutat

Volem ser node i volem ser arribada

Volem ser camp de treball i lloc per viure

Volem ser mobilitat i espai de joc.

I això es possible.

Perquè ens equivocarem si entomem la trama Eixample sense entendre qui hi viu, sense entendre la seva gent. Cal crear cartera de serveis per les persones, cal atendre des dels més petits als més grans, cal entendre la longevitat com una oportunitat.

Avui el PSC és l’únic partit que està posant com a protagonista de les seves propostes les persones.

El PSC és l’únic partit que fa de l’acccessibilitat bandera.

El PSC és l’únic partit que fa de l’autonomia personal una declaració de principis.

I nosaltres hi serem per donar un cop de mà, per a què les persones grans siguin plenament autònomes, cosa que és sinònim de que les persones siguin plenament lliures.

Volem que les persones se sentin acompanyades per l’Ajuntament però també pels mateixos veïns, amb treball comunitari i suport mutu.

Perquè si algun enemic tenim al davant avui a l’Eixample es diu soledat, soledat no desitjada.

I el nostre missatge davant la ciutadania, davant de qualsevol vulnerabilitat (perquè ara es parla molt, està de moda posar l’adjectiu vulnerable a tothom, joves vulnerables, grans vulnerables, dones vulnerables). La nostra resposta a la vulnerabilitat ha de ser un missatge clar de “ NO ESTÀS SOL, NO ESTÀS SOLA” perquè en definitiva és l’individualisme imperant el què ens fa sentir vulnerables, i en front això, nosaltres hi posarem acompanyament, oportunitats i vertebració social.

Vaig acabant,  nosaltres el PSC, als veïns i veïnes de l’Eixample No us tocarem tant els nassos i per això la primera frase del díptic de campanya “Farem la vida més fàcil a l’Eixample” i ens dedicarem a fer el que sabem fer.

• Jardins d’Interiors illa
• Transport públic
• Habitatge accessible
• La transformació de la model
• La biblioteca de la Dreta
• I lluitarem contra la soledat.
• I moltes altres transformacions que veureu en el paper

Per Nosaltres són iguals els veïns del carrer Viladomat i els de Borrell, els de consell de cent i els del carrer  València.

Que no ens donin lliçons de la ciutat dels 15 minuts quan aquí ja la van fer els alcaldes socialistes amb el pla de biblioteques, els mercats i la xarxa de centres cívics.

I per això cal fer una crida al vot, ara més que mai els veïns d’Eixample tenim una motivació clara per votar PSC i en Jaume Collboni.

Si volem liu, o volem ordre,

si volem decreixement, o volem oportunitats,

si volem pijotades (perquè el Trias en va fer algunes de pijotades) o volem equitat.

Per això cal un nou alcalde socialista, per això cal fer el Jaume alcalde.

La modernitat destruirà les aversions entre nacions i esborrarà les diferències de classe produïdes per la falta de civilització i de justícia.

Ildefons Cerdà,

Condol per Marina Gassol

La màgia que té la democràcia és que dos veins normals i corrents de Barcelona poden ser regidors. Amb la Marina ens vàrem conèixer ja tots dos de regidors, ella amant i compromesa amb la ciutat i especialment de Ciutat Vella. Jo també amant de la ciutat (que guerrera és Barcelona per tenir tants amants) però més de Les Corts i Eixample.

I és gràcies a això, a la democràcia i a Barcelona que ens vam conèixer.
I per rar que pugui semblar, les nostres converses no versaven sobre política, que erem progres es donava per sobreentès i en tot cas, el més proper a la política era que compartiem la preocupació per Ciutat Vella. Cap nostàlgia, cap llàgrima pel barri xino de Montalban. Allò era història, i en tot cas calia treballar plegats per aixecar Ciutat Vella i abandonar un romanticisme malentès que condemna el barri.

No, les nostres converses a la porta de Sant Miquel, cigarreta  en mà, eren sobretot de música, de la seva i la meva afecció, del seu germà músic, dels meus amics al l’orquestra del Cercle, del colega que fa música barroca, de la programació musical a Les Corts, de les ganes en definitiva de fer cultura i acostar-la als barris a la gent.

Mira que en vam parlar vegades de música i de Ciutat Vella, però en canvi mai vam parlar del Liceu. Nosaltres ens referiem a una altra manera de entendre la cultura, més des de dins, més intensa amb més implicació, participant, superant la condició de mer espectador.

La Marina no va ser espectadora de res, va participar en tot, i especialment de la seva ciutat.

I ha mort just la setmana que commemorava el setè aniversari de la mort d’un altre activista cultural amant de Barcelona i medalla d’honor, en Víctor Apolinarios, històric de moviment veïnal que ens deixà un altre març però de 2016, amb qui també vaig compartir conversa anys enrera i qui també la fatídica malaltia es va endur.

Tant de bo, allà on sigueu, us conegueu, teniu molt a discutir sobre Barcelona i la cultura.

No entres dócilmente en esa buena noche

No entres dócilmente en esa buena noche
Que al final del día la vejez debería arder y delirar
Rabia, rabia, contra la luz en su agonía.

Aunque al final los sabios entienden que la oscuridad está bien
Porque sus palabras no han bifurcado ningún trueno
No entran dócilmente en esa buena noche.

Los hombres buenos, a última ola, llorando cuán brillantes
Sus frágiles andanzas pudieron haber bailado en una bahía
Rabian, rabian, contra la luz en su agonía.

Los hombres salvajes, que atraparon y cantaron al sol en vuelo,
Y aprendieron, muy tarde, que sufrieron el camino
No entran dócilmente en esa buena noche.

Los hombres graves, cerca de la muerte, que en su ceguera ven
Que sus ojos pudieron resplandecer como meteoros
Rabian, rabian, contra la luz en su agonía.

Y tú padre mío, allí sobre la triste altura
Maldíceme, bendíceme ahora con tus lágrimas, te lo ruego
No entres dócilmente en esa buena noche.

D.T.

Cita Cerdà

La modernitat destruirà les aversions entre nacions,
fiançarà l’imperi de la pau universal
i esborrarà les diferències de classe produïdes per la falta de civilització i de justícia.

Ildefons Cerdà,

Uns breus apunts per esdevenir un bon assessor tècnic, cap de gabinet i/o conseller tècnic

Poso aquí aquests apunts per no perdre’ls:

Ho vaig escriure a inici del mandat municipal de 2019 per tal de facilitar la feina als companys i companyes noves que entraven a treballar:

1. El regidor/a és un electe, això el situa en què és ell/a qui dona la cara davant la ciutadania. Per bé i per mal. També quan tu t’equivoquis.
2. Un clàssic: El bon assessor mai planteja un problema, sempre planteja conjuntament el problema amb una proposta de solució.
3. El regidor/a s’ha de sentir còmode en les seves pròpies intervencions, cal empatia alhora de fer els guions i discursos i escaletes.
4. L’assessorament estratègic al regidor/a sempre en privat.
5. Se que és injust, però si t’equivoques tu, és un problema tècnic, si s’equivoca el regidor/a és un problema polític i pot dur a derivades greus com una possible crisi de govern. En conseqüència, no et sàpiga greu assumir l’error del regidor/a, va amb el sou l’assumpció de la petita responsabilitat.
6. La gestió de l’agenda, ben feta, requereix molt de temps, cal delegar-la al pull de secretaria, i l’assessor només fixar directrius o prioritats a partir de les consignes del regidor/a.
7. Amb el titular d’avui s’embolica el bocata de l’esmorzar de demà. Tranquil·litat si surt un mal titular.
8. Compte amb la sobreactuació mediàtica i la sobreexposició.
9. No ser dogmàtic ni sectari, l’etiqueta del teu partit ja se’t pressuposa de sortida, cal lluir-la mesurant el grau d’acceptació de l’interlocutor.
10. Instrueix-te en aquell aspecte que el regidor/a vagi coix, així el complementareu millor.
11. La ciutat és viva i us transcendeix, sou un element més de canvi social, no sou el canvi social. Hi ha molta gent, que ni coneixes que rema en el mateix sentit que tu.
12. Els funcionaris no són de cap partit professionalment parlant. S’hi ha de poder treballar pensin com pensin, i si no, tu tens un problema, no ell. Una política que només és entesa i executada per membres del propi partit mai serà una bona política generalista que faci benestar i progrés. Cal seduir i implicar els que pensen diferent de tu.
13. No juguis a mort tots els assalts, i encara menys amb el soci de govern. Això és una carrera de fons.

I pels més joves:

14. És habitual substituir la ignorància i la incompetència amb vanitat i supèrbia. No colarà, i menys a la vostra edat. Aposteu per la humilitat.

15 L’Ajuntament és molt complex si s’ambiciona entendre de debò l’organització. Aposteu pel mètode “escolanet”: callar, escoltar i ficar-se a dins del màxim de reunions possibles.

Programa elemental de la oficina de urbanismo unitario

Es un contingut rellevant, ho poso aquí per no perdre’l.

Cal veure també http://ensayosbonet.blogspot.com/2009/04/urbanismo-unitario.html

Attila Kotanyi, Raoul Vaneigem

1961

Publicado en el # 6 de Internationale Situationniste. Traducción extraída de Internacional situacionista, vol. I: La realización del arte, Madrid, Literatura Gris, 1999.

---

 

1. NULIDAD DEL URBANISMO Y NULIDAD DEL ESPECTÁCULO

El urbanismo no existe: no es más que una “ideología” en el sentido de Marx. La arquitectura existe realmente, como la coca-cola: es una producción investida de ideología que satisface falsamente una falsa necesidad, pero es real. Mientras que el urbanismo es, como la ostentación publicitaria que rodea la coca-cola, pura ideología espectacular. El capitalismo moderno, que organiza la reducción de toda vida social a espectáculo, es incapaz de ofrecer otro espectáculo que el de nuestra alienación. Su sueño urbanístico es su maestro de obras.

2. LA PLANIFICACIÓN URBANA COMO CONDICIONAMIENTO Y FALSA PARTICIPACIÓN

El desarrollo del medio urbano es la educación capitalista del espacio. Representa la elección de una cierta materialización de lo posible, excluyendo las demás. Como la estética, cuyo movimiento de descomposición viene a continuar, puede considerarse como una rama bastante descuidada de la criminología. Sin embargo, lo que caracteriza al “urbanismo” con respecto a su plano simplemente arquitectónico es que exige el consentimiento de la población, la integración individual en la puesta en marcha de esta producción burocrática de condicionamiento.

Todo esto se impone mediante el chantaje de la utilidad. Se oculta que toda la importancia de esta utilidad está al servicio de la reedificación. El capitalismo moderno hace que renunciemos a toda crítica con el simple argumento de que “hace falta un techo”, lo mismo que hace la televisión con el pretexto de que la información y la diversión son necesarias, llevándonos a descuidar la evidencia de que esa información, esa diversión, este hábitat no se han hecho para las personas, sino a pesar de ellas, contra ellas.

Toda planificación urbana se comprende únicamente como campo de publicidad-propaganda de una sociedad, es decir: como organización de la participación en algo en lo que es imposible participar.

3. LA CIRCULACIÓN, ESTADIO SUPREMO DE LA PLANIFICACIÓN URBANA

La circulación es la organización del aislamiento. Por ello constituye el problema dominante de las ciudades modernas. Es lo contrario del encuentro, la absorción de las energías disponibles para el encuentro o para cualquier tipo de participación. La participación que se ha hecho imposible se compensa en el espectáculo. El espectáculo se manifiesta en el hábitat y en el desplazamiento (standard de alojamiento y vehículos personales). Porque de hecho no se habita en un barrio de una ciudad, sino en el poder. Se habita en alguna parte de la jerarquía. En la cima de esta jerarquía, los rangos pueden medirse por el grado de circulación. El poder se materializa en la obligación de estar presente cotidianamente en lugares cada vez más numerosos (comidas de negocios) y cada vez más alejados unos de otros. Se puede caracterizar al alto dirigente como un hombre que llega a encontrarse en tres capitales diferentes en un solo día.

4. EL DISTANCIAMIENTO ANTE EL ESPECTÁCULO URBANO

La totalidad del espectáculo que tiende a integrar a la población se manifiesta tanto en la ordenación de las ciudades como en la red permanente de información. Es un marco sólido para proteger las condiciones de vida existentes. Nuestro primer trabajo consiste en dar a las personas la posibilidad de que dejen de identificarse con el entorno y los modelos de conducta, lo que resulta inseparable de la posibilidad de reconocerse libremente en algunas primeras zonas delimitadas para la actividad humana. La gente estará obligada todavía durante mucho tiempo a aceptar el período reificado de las ciudades. Pero la actitud con que lo aceptarán puede cambiar inmediatamente. Hay que fomentar la desconfianza hacia los jardines de infancia ventilados y coloreados que constituyen, tanto en el Este como en el Oeste, las nuevas ciudades dormitorio. Sólo el despertar planteará la cuestión de una construcción consciente del medio urbano.

5. UNA LIBERTAD INDIVISIBLE

El principal logro de la actual planificación de las ciudades es hacer olvidar la posibilidad de lo que llamamos urbanismo unitario, es decir, de la crítica viviente, alimentada por las tensiones de la vida cotidiana, de esta manipulación de las ciudades y de sus habitantes. Crítica viviente quiere decir establecimiento de las bases para una vida experimental: reunión de creadores de su propia vida en terrenos equipados para sus fines. Estas bases no podrían estar reservadas al “ocio” separado de la sociedad. Ninguna zona espacio-temporal es completamente separable. De hecho, siempre se da una presión de la sociedad global sobre los actuales “cupos” vacacionales. La presión se ejercerá en sentido inverso en las bases situacionistas, que funcionarán como cabezas de puente para una invasión de toda la vida cotidiana. El urbanismo unitario es lo contrario de la actividad especializada, y reconocer un campo urbanístico separado es reconocer ya toda la mentira urbanística y la mentira de toda la vida.

Lo que el urbanismo promete es la felicidad. El urbanismo será juzgado por tanto en función de esta promesa. La coordinación de los medios artísticos y científicos de denuncia debe llevar a una denuncia completa del condicionamiento existente.

6. EL DESEMBARCO

Todo el espacio está ocupado por el enemigo, que ha domesticado para su propio uso hasta sus reglas elementales (incluso la geometría). El auténtico urbanismo aparecerá cuando se cree en algunas zonas el vacío de esta ocupación. Lo que nosotros llamamos construcción comienza allí. Puede comprenderse con la ayuda del concepto de “agujero positivo” forjado por la física moderna. Materializar la libertad, es en primer lugar sustraer a un planeta domesticado algunas parcelas de su superficie.

7. LA LUZ DE LA DESVIACIÓN

El ejercicio elemental de la teoría del urbanismo unitario será la transcripción de toda la mentira teórica del urbanismo, desviada con fines de desalienación: tenemos que defendernos constantemente de la epopeya de los bardos del condicionamiento, invertir sus ritmos

8. CONDICIONES DE DIÁLOGO

Lo práctico es lo funcional. Únicamente la resolución de nuestro problema fundamental es práctica: la realización de nosotros mismos (nuestro desligamiento del sistema de aislamiento). Lo útil y lo utilitario es esto. Nada más. El resto no representa más que derivaciones mínimas de lo práctico, su mistificación.

9. MATERIA PRIMA Y TRANSFORMACIÓN

La destrucción situacionista del condicionamiento actual es al mismo tiempo la construcción de situaciones. Es la liberación de las energías inagotables contenidas en la vida cotidiana petrificada. La actual planificación de las ciudades, que se presenta como una geología de la mentira, dejará lugar con el urbanismo unitario a una técnica de defensa de las condiciones siempre amenazadas de la libertad cuando los individuos, que no existen aún como tales, construyan libremente su propia historia.

10. FIN DE LA PREHISTORIA DEL CONDICIONAMIENTO

No sostenemos que haya que volver a ninguna fase anterior al condicionamiento, sino ir más allá. Hemos inventado la arquitectura y el urbanismo que no pueden realizarse sin la revolución de la vida cotidiana, es decir sin la apropiación del condicionamiento por todos los hombres, su enriquecimiento indefinido, su realización.

Font: https://sindominio.net/ash/is0605.html

Carta de Cristià a Rosaura

En el text en català de Cyrano de Bergerac, hi apareix la carta final que escriu Cyrano posant-se per darrera vegada en boca de Cristià, el jove bell enamorat de Rosaura.
La carta és parcialment recitada en la obra, però no completament ja que Cyrano mor i Rosaura atén a socorre’l.

Heus aquí un humil exercici d’intent de finalització d’una de les cartes d’amor més famoses de la història de la literatura.

«Adéu Rosaura, em moro!

Aquest vespre, tresor meu estimat!
amb l’ànima vessant d’amor mai no expressat,
em moriré! Mai més els meus ulls, al caliu
dels vostres ulls, mai més no besaran,
mentre somnio en gestes,
cada pas, cada gest cada riure entre festes;
recordo encara, veig, com aixequeu la  mà
fins al front o als cabells, i voldria cridar…

El meu cor crida:
Adéu, amor!
                         Amor, ànima vida,
Tresor!

No us deixaré mai més ni un instant, ni un segon,
perquè soc i seré, en l’un i en l’altre món,
aquell que us va estimar sense mida, afligit.
Són ben presents en mi les primeres rimes,
d’aquella nit d’estiu en què preguntàres «m’estimes?»
en la què un bri del teu perfum arribà al meu orgull,
i sentia una miqueta com el meu cor et recull.
Era negra nit, només la lluna i el teu vestit
lluïen en un paisatge de llum desproveït.
La veu semblà més fosca,
per sentir prop la victòria, semblà més tosca.
La victòria del teu bes que sovint em feu pensar,
que no eren els llavis els que besaves
sinó les paraules turmentades
carregades de desig amor i desfici.
Ara en plena batalla veig a prop el precipici.

Amb la meva mort allibero el meu amor
prent-lo ben fort, no és un present menor
Jo m’enduc la joia del teu cor,
i la història no escrita del què hagués passat,
si una llarga vida m’hagués acompanyat.
Però soc cadet de la Gasconya,
ull de voltor, peu de cigonya
no ens gratem si portem ronya
perquè tenim l’espasa a la mà.
un tret de mosquetó m’envia mar enllà
però amb tu, Rosaura, l’amor restarà.

El meu cor crida:
Adéu, amor!
                         Amor, ànima vida,
Tresor!»

 

Cristià

 

 

 

 

 

 

Consejos a un joven escritor

DANILO KIS
10 MAR 1985

Cultiva la duda con respecto a las ideologías reinantes y a los príncipes.Mantente alejado de los príncipes.

Cuida de no manchar tu lenguaje con el habla de las ideologías.

Estáte persuadido de que eres más fuerte que los generales, pero no te midas con ellos.

No creas en proyectos utópicos, salvo en aquellos que concibas tú mismo.

Muéstrate tan orgulloso ante los príncipes como ante el populacho.

Ten tranquila la conciencia en cuanto a los privilegios que te confiere tu oficio de escritor.

No confundas la maldición de tu elección con la opresión de clase.

No estés obsesionado por la urgencia histórica y no creas en la metáfora de los trenes de la historia.

No te precipites, pues, en los trenes de la historia; se trata sólo de una estúpida metáfora.

Guarda siempre en tu mente esta máxima: “Quien alcanza el fin frustra todo el resto”.

No escribas reportajes sobre países donde has estado de turista: no escribas reportajes sobre nada, no eres periodista.

No te fíes de las estadísticas, de las cifras, de las declaraciones públicas: la realidad es aquello que no se ve a simple vista.

No visites las fábricas, los koljozi, las grandes obras públicas: el progreso es lo que no se ve a simple vista.

No te ocupes de economía, de sociología ni de psicoanálisis.

No te embriagues de filosofía oriental, de zen-budismo, etcétera; tienes algo mejor que hacer.

Sé consciente del hecho de que la imaginación es hermana de la mentira, y por ello mismo es peligrosa.

No te asocies con nadie: el escritor está solo.

No creas a los que dicen que este mundo es el peor de todos.

No creas a los profetas, porque tú eres profeta.

No seas profeta, porque la duda es tu arma.

Ten la conciencia tranquila: los príncipes no tienen nada que ver contigo, porque tú eres un príncipe.

Ten la conciencia tranquila: los mineros no tienen nada que ver contigo, porque tú eres un minero.

Sé consciente de que lo que no has dicho en los periódicos no está perdido para siempre: es como la turba.

No escribas por encargo.

No apuestes por el momento, porque lo lamentarías.

Tampoco apuestes por la eternidad, porque lo lamentarías.

No estés contento con tu destino, porque sólo los imbéciles lo están.

No estés descontento de tu destino, porque tú eres un elegido.

No busques justificaciones morales a los que te han traicionado.

Guárdate de la temible perseverancia.

Cree a los que pagan cara su inconsecuencia.

No creas a los que hacen pagar cara su inconsecuencia.

No prediques el relativismo de todos los valores: existe la jerarquía de los valores.

Recibe con indiferencia las recompensas que te otorgan los príncipes, pero no hagas nada por merecerlas.

Estáte persuadido de que la lengua en la que escribes es la mejor de todas, porque no tienes otra.

Estáte persuadido de que la lengua en la que escribes es la peor de todas, aunque no la cambiarías por ninguna otra.

“Porque eres tibio, y no frío ni ardiente, voy a vomitarte de mi boca” (Apocalipsis 3, 16).

No seas servil, porque los príncipes te tomarían por un criado.

No seas presuntuoso, porque te parecerías a los criados de los príncipes.

No te dejes persuadir de que tu literatura es socialmente inútil.

No pienses que tu literatura es útil para la sociedad.

No pienses que eres un miembro útil de la sociedad.

No te dejes persuadir por ello de que eres un parásito de la sociedad.

Estáte convencido de que tu soneto vale más que los discursos de los hombres políticos y de los príncipes.

Sé consciente de que tu soneto carece de sentido frente a la retórica de los hombres políticos y de los príncipes.

Ten en todo tu propio parecer.

No des tu opinión en todo.

Es a ti a quien menos le cuestan las palabras.

Tus palabras no tienen precio.

No hables en nombre de tu nación, porque ¿quién eres tú para pretender representar a cualquiera si no es a ti mismo?

No estés en la oposición, porque no estás enfrente, sino debajo.

No estés del lado del poder y de los príncipes, porque estás por encima de ellos.

Lucha contra las injusticias sociales sin hacer de ello un programa.

Cuídate de que la lucha contra las injusticias sociales no te desvíe de tu camino.

Conoce lo que piensan los otros; luego, olvídalo.

No concibas un programa político, no concibas ningún programa: concibe a partir del magma y del caos del mundo.

Guárdate de los que te proponen soluciones finales.

No seas el escritor de las minorías.

Tan luego como una comunidad te haga suyo, ponte a ti mismo en cuestión.

No escribas para el lector medio: todos los lectores son medios.

No escribas para la elite; la elite no existe: tú eres la elite.

No pienses en la muerte, pero no olvides que eres mortal.

No creas en la inmortalidad del escritor; eso son tonterías de profesores.

No seas trágicamente serio, porque resulta cómico.

No seas actor, porque los ricos están acostumbrados a que se les divierta.

No seas bufón de corte.

No pienses que los escritores son la conciencia de la humanidad, tú has visto demasiados crápulas.

No te dejes persuadir de que no eres nada ni nadie: tú has visto que los ricos tienen miedo de los poetas.

No vayas a la muerte por ninguna idea ni convenzas a nadie de que muera.

No seas cobarde, y desprecia a los cobardes.

No olvides que el heroismo se paga caro.

No escribas para las fiestas y los jubileos.

No escribas panegíricos, porque lo lamentarías.

No escribas oraciones fúnebres a los héroes de la nación, porque lo lamentarías.

Si no puedes decir la verdad, cállate.

Guárdate de las medias verdades.

Cuando se celebra una fiesta, no hay razón alguna para que tomes parte en ella.

No prestes servicios a los príncipes ni a los ricos.

No pidas servicios ni a los príncipes ni a los ricos.

No seas tolerante por cortesía.

No defiendas la verdad a cualquier precio: “No se discute con un imbécil”.

No te dejes persuadir de que todos tenemos igualmente razón ni de que los gustos no se discuten.

“Ser dos a estar equivocados no quiere decir que se sean dos a tener razón” (Popper).

“Admitir que el otro pueda tener razón no nos protege contra un peligro diferente: el de creer que todo el mundo posiblemente tiene razón” (Ídem).

No discutas con ignorantes sobre cosas de las que, gracias a ti, oyen hablar por primera vez.

No tengas ninguna misión.

Guárdate de los que tienen una misión.

No creas en el pensamiento científico.

No creas en la intuición.

Guárdate del cinismo, entre otros del tuyo.

Evita los lugares comunes y las citas ideológicas.

Ten el valor de decir que el poema de Aragón a la gloria de la G. P. U. es una infamia.

No le busques circunstancias atenuantes.

No te dejes convencer de que en la polémica Sartre-Camus los dos tenían razón.

No creas en la escritura automática ni en el difuminado querido: tú aspiras a la claridad.

Rechaza las escuelas literarias que te son impuestas.

A la sola mención del realismo socialista renuncia a toda discusión.

Sobre el tema de la literatura comprometida permanece mudo como un muerto: deja eso a los profesores.

Al que compare los campos de concentración con la prisión de la Santé, mándalo a paseo.

Al que afirme que la Kolyma es diferente de Auschwitz, mándalo al diablo.

Al que afirme que en Auschwitz sólo se exterminó a piojos y no a hombres, échalo fuera. .

Al que afirme que todo esto representaba una necesidad histórica, aplícale el mismo tratamiento.

“Segui il carro e lascia dir le genti” (Dante).

Copyright Danilo Kis Danilo Kis es poeta y narrador yugoslavo, en lengua serbocroata. Es autor, entre otras, de la novela Una tumba para Boris Davidovich, traducida a todas las grandes lenguas internacionales, incluido el castellano.

* Este articulo apareció en la edición impresa del Domingo, 10 de marzo de 1985

Font: http://elpais.com/diario/1985/03/10/opinion/479257215_850215.html?id_externo_rsoc=FB_CC 

La cultura catalana

Àngel Casas li pregunta a Pau Riba: «Creus que ajudes a la cultura catalana?» «Si, destruint-la»

Pau Riba

Canet Rock 1975