Condol per Marina Gassol

La màgia que té la democràcia és que dos veins normals i corrents de Barcelona poden ser regidors. Amb la Marina ens vàrem conèixer ja tots dos de regidors, ella amant i compromesa amb la ciutat i especialment de Ciutat Vella. Jo també amant de la ciutat (que guerrera és Barcelona per tenir tants amants) però més de Les Corts i Eixample.

I és gràcies a això, a la democràcia i a Barcelona que ens vam conèixer.
I per rar que pugui semblar, les nostres converses no versaven sobre política, que erem progres es donava per sobreentès i en tot cas, el més proper a la política era que compartiem la preocupació per Ciutat Vella. Cap nostàlgia, cap llàgrima pel barri xino de Montalban. Allò era història, i en tot cas calia treballar plegats per aixecar Ciutat Vella i abandonar un romanticisme malentès que condemna el barri.

No, les nostres converses a la porta de Sant Miquel, cigarreta  en mà, eren sobretot de música, de la seva i la meva afecció, del seu germà músic, dels meus amics al l’orquestra del Cercle, del colega que fa música barroca, de la programació musical a Les Corts, de les ganes en definitiva de fer cultura i acostar-la als barris a la gent.

Mira que en vam parlar vegades de música i de Ciutat Vella, però en canvi mai vam parlar del Liceu. Nosaltres ens referiem a una altra manera de entendre la cultura, més des de dins, més intensa amb més implicació, participant, superant la condició de mer espectador.

La Marina no va ser espectadora de res, va participar en tot, i especialment de la seva ciutat.

I ha mort just la setmana que commemorava el setè aniversari de la mort d’un altre activista cultural amant de Barcelona i medalla d’honor, en Víctor Apolinarios, històric de moviment veïnal que ens deixà un altre març però de 2016, amb qui també vaig compartir conversa anys enrera i qui també la fatídica malaltia es va endur.

Tant de bo, allà on sigueu, us conegueu, teniu molt a discutir sobre Barcelona i la cultura.