You are currently browsing the category archive for the ‘Economia’ category.

«Si no entens el què els economistes estan dient,DYN24.JPG
és perquè estan mentint»

Axel Kicillof, Ministre d’Economia Argentí

Anuncis

Divendres 16 de maig, m’aixeco ben d’hora ben d’hora seguint la doctrina del treball de Pep Guardiola, convençut que d’aquesta manera soc imparable i propietari de mi mateix.

Encenc la ràdio i la notícia del dia és que ahir dia 15 el ibex va tenir la caiguda més important de l’any, la prima de risc va amenaçar novament (feia mesos que no ho feia) i tots els indicadors econòmics van trontollar, posant en risc l’estabilitat econòmica i social del nostre país. I tot plegat en qüestió d’hores, ahir a Madrid era festiu i va haver-hi poc moviment i tot plegat es va produir a partir de les 15 hores amb l’obertura de Wall Street.el_ibex_35_med

Sortosament va ser una falsa alarma, afirmen els mitjans, tot plegat es va produir per un rumor que afirmava que el govern grec impulsaria un nou impost sobre capitals estrangers. Sortosament? A mi no em semblaria tant descabellat, però en qualsevol cas es fa una vegada més evident sobre qui recau la sobirania i qui talla el bacallà.

Formalment tots estem sota l’imperi de la llei, el PP no para de restregar-nos per la cara la Constitució Espanyola, però la sobirania realment la tenim nosaltres i l’exerceixen les institucions? Cada dia que passa és més plausible que són els mercats qui governen les nostres vides, i en tot cas el debat per la sobirania també hauria de contemplar la qüestió econòmica, tenir present que avui per avui, una persona o una família no és lliure si el seu benestar es posa en risc perquè un desaprensiu inversor s’ha inventat una piulada anunciant els rumors d’un impost sobre els capitals estrangers a Grècia.

Un impost que, per cert, les families gregues difícilment interpretarien com una mala notícia.

 

“Lo más indignante de esta tragedia es que es totalmente innecesaria. Hace medio siglo, cualquier economista (…) os podía haber dicho que austeridad en tiempos de depresión era una muy mala idea. Pero los políticos, los entendidos y, siento decirlo, muchos economistas decidieron, sobre todo por razones políticas, olvidar lo que sabían. Y millones de trabajadores están pagando el precio de su deliberada amnesia”

L’altre dia us vaig comentar la segona part de la peli Wall Street en una conversa d’amics, de fet en vull comentar un passatge que també s’insinua (a més de a la peli) molt lleugerament al llibre del Joan Majó “Després de tocar fons” (bon economista)

Pregunta:

¿Què hagués passat si els bancs americans, durant el primer semestre de 2008 haguéssin fet el mateix que avui s’està fent amb el deute públic irlandès, espanyol i grec? ¿Què hagués passat si els bancs americans, durant el primer semestre de 2008 haguéssin venut accions pròpies (o d’altres bancs d’inversió) al descobert?

Resposta:

Que amb la fallida de Lehman Brothers i les crisis d’altres bancs, els mateixos bancs s’haguéssin forrat, igual que ara es forren a costa d’irlanda. Que el pla de rescat de la Reserva Federal de 800.000 milions de dolars s’hauria fet sense que els bancs haguéssin perdut res ja que el què perdien per un costat ho cobraven especulant a la baixa, i de propina 800.000 milions de la reserva federal. Negoci rodó.

No hi ha proves, però si sospites fonamentades que la banca americana efectivament ho va fer.

En definitiva doncs es tractava estrictament d’un xantatge social al govern! O pagava els 800.000 milions o es generava un caos social sense precedents a la historia degut a que en enfrontem a la primera crisi de caire planetari.  I això sense que el gran capital hagués canviat de mans.

Han descapitalitzat la classe mitjana americana i aquí no ha passat res !!!

Però el més divertit és que, òbviament l’estat no té a la caixa registradora 800.000 milions en efectiu, de manera que fa el rescat a partir de deute hipotecant també la recaptació futura (dels futurs ciutadans americans).

Els compradors del deute són de fet els mateixos bancs, en aquest cas bancs xinesos, de manera que el sector bancari global s’assegura tenir ben atrapat i agafat pels dallonsis un bon client que es diu govern dels EUA.

I si a això hi afegim les inversions milionàries que els xinesos estan fent pel món tens que una part dels 800.000 milions retorna a la societat americana, però en comptes de retornar com inversió pública, és retorna com inversió privada i amb un munt de comissionistes pel mig.

La inversió doncs en comptes de respondre a interessos públics respon a interessos privats de manera que certes qüestions queden d’una forma definitiva aparcades com podria ser el desenvolupament de les energies renovables (o la fusió nuclear) fins que no s’hagin exhaurit les reserves de petroli, el desenvolupament de noves tecnologies fins que no s’han amortitzat financerament les tecnologies obsoletes, el programari de llicencia en depriment del codi lliure, les autopistes de peatge en comptes de les autovies, etc etc etc.

Dit d’una altra manera, es proposa un retorn a l’època del segle XIX en què era el capital qui decidia per tothom en tots els àmbits de la vida de les persones (cultural, mobilitat, habitatge, etc.), era una junta de burgesos que va decidir fer una aposta cultural i fer el teatre del liceu, era una junta de propietaris qui va urbanitzar l’Eixample, era una associació d’industrials indians i inversors qui va fer el tren Barcelona – Mataró.

Òbviament aquests tres exemples, són bons exemples que comparteixo plenament però penseu per un moment en la brutal ineficiència d’aquest sistema i en quantes inversions estupides, idiotes i intrascendents  es deurien fer i que avui estan completament oblidades, o possiblement en aquest raonament hi trobem el  dilatat retard en la instal·lació de l’enllumenat elèctric a les ciutats, el retard en el desenvolupament d’una xarxa de carreteres de qualitat, el retard fins els anys 60 de l’automòbil utilitari, el retard en la unversalització de l’educació, l’orientació del coneixement estrictament cap a necessitats productives del sistema i no cap a la generació de ciutadans informats i formats, etc.

Tendim a la desdemocratització de les societats.

M’ha quedat un post apocalíptic però us asseguro que hi ha bastant de veritat en això.

En els inicis de la crisi recordo perfectament, portades de La Vanguardia insinuant la nacionalització de la banca als EUA (5-12-2008). Recordo perfectament que en el ordre del dia de la primera cimera del G-20 (la que Zapatero va assistir convidat per França) es volia abordar una profunda reforma del mercat internacional de capitals, començant pels paradissos fiscals.

Recordo perfectament com de cop i volta amics social-liberals prenien un discurs socialista clàssic.

Recordo que fins fa un any, es parlava de la necessitat de canviar el model econòmic del país (Espanya i Catalunya).

Recordo, en definitiva, que va haver-hi un moment, en què va semblar de forma fugaç, que des de l’esquerra es podia donar una resposta a la crisi contundent, segura, equitativa, socialment justa valenta i que en definitiva la crisi podia ser el punt de suport per agafar impuls per la creació de quelcom nou.

A títol d’exemple podem dir que de tot això finalment no s’ha tocat res, només a França s’han atrevit a una petita mesura estètica de regulació dels sous dels banquers no sense rebre fortes crítiques del món saxó, mentre encara està per veure la reforma financera que posarà damunt la taula Obama si és que ho arriba a fer.

Ningú té la valentia ja de parlar de model econòmic i per tant ningú és capaç de dirigir-se als aturats i dir-los una veritat com un temple: L’atur que s’ha creat és estrutural i no hi ha perspectives de solució a curt termini, a no ser que realment es proposi un canvi de model, un canvi de paràmetres, un canvi d’estructura.

Els sindicats que porten 2 anys i pico amb el diàleg social quasi aturat, han posat damunt de la taula moltissimes propostes que es poden sintetitzar en el model de contractació alemany, i les seves propostes sempre han topat amb el veto de la patronal. Doncs en comptes de fer una vaga per defensar les seves propostes en contra de la patronal, la convoquen pel sector públic en contra del govern, ergo la patronal segur que està encantada i s’està fregant les mans. I en conseqüència, tot i tenir propostes damunt de la taula, el missatge pels aturats és demolidor.

03/20/09

Crec que de la depressió psicològica que la societat pateix degut a la pressió mediàtica de que estem de crisi, ara entrem en una nova etapa: la del desconcert.

Desconcert perquè els estudiants exigeixen tonteries (comparteixo completament el post anterior), en comptes d’ésser capdavanters en els moviments socials i exigir una cosa tant senzilla però a la vegada dificil com tenir garanties de futur.

Desconcert perquè veiem com mentre els treballadors de SEAT fan la proposta de congelació salarial els mestres fan una vaga profundament insolidària dient que no volen treballar 4 hores més de docència i tenen feina segura.

Desconcert perquè si la cosa no millora, la nova terminal del Prat només es podrà omplir de del que avui ja l’omple, de figurants.

Desconcert perquè després de tants mesos de negociar el finançament, el Saura per despistar l’atenció filtra les xifres, i són un insult al poble.

Desconcert perquè veiem com una vegada més l’estratègia del PP ha funcionat, i a pesar de detencions i les corruptel·les que han aflorat, el PP ha aconseguit picar-se un ministre i guanyar Galicia

Desconcert perquè la cambra de comerç de Barcelona avui se sent molt més còmoda amb federalisme impulsat pel PSC que no pas amb el sobiranisme de CIU.

Desconcert perquè La Vanguardia porta uns dies publicant unes veritats com temples mentre El Periódico demana la sociovergència.

Desconcert perquè apesar de tot, els Nimbys segueixen dient no a la MAT a l’AVE i al túnel de Bracons quan l’AVE ja arriba a BCN i el túnel de Bracons s’inaugura la setmana vinent.

Desconcert perquè alguns d’esquerres es senten sols, i mentre l’acció política segueix essent d’esquerres (això és indubtable) es dissimula amb un discurs centrista (no fos cas).

Desconcert perquè ja m’he trobat algú bastant desesperat que demana feina pel facebook.

Desconcert perquè l’efecte Obama ja està rebent uns atacs salvatges (han trigat poc)

Desconcert perquè mentre ens escandalitzem per les primes dels directius d’AIG el del Santander també cobren una pasta gansa i el sr. Botín ha afirmat categòricament que l’aixeta del crèdit seguirà tancada per molt de temps i no passa res.

Desconcert perquè PIMEC té raó al demanar linies de crèdit públiques. Cal crear un nou banc minorista de capital públic ja! Tipus el BEX dels anys vuitanta o Argentària dels noranta.

Desconcert perquè Foment té raó al demanar que els ajuts no es centrin només en el sector bancari.

Desconcert perquè els bancs tenen raó quan denúncien que no sabem què està passant a les caixes.

Desconcert perquè la dreta europea apunta directament i sense embuts com a culpables de la crisi els paradissos fiscals, quan de fet en son clients.

A la vegada cal dir que hi ha coses que no canviaran mai com per exemple que la patronal a la que pot, demana l’acomiadament lliure, que a Madrid tant en el sector públic com en el privat (Iberia) hi ha via lliure per insultar els catalans, que els indepes d’aquí no són gaire hàbils, que l’Artur Mas segueix sense despentinar-se i amb actitud falsa, i que si féssim un concurs de qui és més caspós el seguiria guanyant el sr. Aznar. I davant de tot això que fa La Caixa? doncs també segueix com sempre, regala vaixelles i prou.

En conclusió: OJO no perdem el nord, encara en queden moltes de coses per sentir veure o viure, però crec que hem de seguir el mateix camí que nosaltres mateixos ens hem marcat, independentment de si de vegades som espectadors d’autèntiques contradiccions forassenyades.
Si rellegim els clàssics veure’m que hi ha coses que segueixen vigents: la inversió pública atrau la privada, l’economia real ha de sostenir la financera i no al revés, l’economia ha d’estar fonamentada en el valor i no en la transacció, la societat es vertebra al voltant de valors compartits col·lectivament, l’ambició col·lectiva ens farà conseguir fites, mai el pessimisme, l’estructura econòmica diversificada aporta més seguretat que el monocultiu.

PD: Mai m’hagués imaginat que acabaria escrivint que Foment té raó en alguna cosa.

10/12/08


Tot just fa uns mesos, els neoliberals criticaven els líders d’esquerres llatinoamericans per les seves pràctiques nacionalitzadores de l’economia.

Ara veiem com els mateixos liberals volen recórrer a les mateixes pràctiques responent a la tesis de “nacionalitzem les pèrdues i privatitzem els guanys”. I això és el què no podem permetre.

La portada d’aquest divendres de La Vanguardia, tant de bo fos publicada en una situació de bonança econòmica, indicaria la possibilitat que tots els americans poguéssin participar dels guanys de la seva banca.

Espero i desitjo, com a mínim que quan tornin els guanys no caiguem en noves privatitzacions a tot el planeta.

Si aquest titular s’hagués publicat l’any 1963, potser indicaria que Kruchev hauria entrat a la Casablanca.

09/03/08


Les posicions de negociació del nou sistema de finançament comencen a acostar-se.

Tot apunta que s’arribarà a un acord, de la mateixa manera que tot apunta que en l’acord, com era d’esperar, no només i guanyarà Catalunya sinó que hi guanyarà tothom ja que l’acord arribarà gràcies a que l’Estat injectarà més diners al sistema.

Per tant, una vegada més Catalunya s’haurà endut les crítiques i el desgast polític de la negociació, com tots els precursors,portarem les fletxes clavades a l’esquena, però tots els ciutadans, catalans i no-catalans hi sortiran beneficiats.

La clau de l’acord doncs, no ha de ser en els termes territorials sino en la linia de rebaixar el percentatge de despesa directa de l’estat. Avui aproximadament la despesa està en 50% Estat, 35% CCAA i 15% municipis i ens acostarem una mica més a la doctrina que des de fa forces anys ambicionen els socialistes catalans: 40% estat, 40% CCAA i 20% ajuntaments.

Injectant doncs més diners al sistema, (rebaixant la despesa directa de l’estat), permetrà suportar la quota de solidaritat i a la vegada finançar l’armonització de la cartera de serveis de l’estat del benestar.

No hem d’oblidar que el debat fiscal de base, no és territorial, sino que és entre-classes, ja que els rics aquí i la Rioja tributen igual de la mateixa manera que els pobres tributen menys.

Fins ara el problema sorgia del fet que el sistema no contemplava l’armonització de serveis, de manera que els pobres residents de les comunitats riques eren els oblidats, i no gaudien dels serveis necessaris que l’estat del benestar els hauria d’oferir.

La prioritat més important doncs crec que l’aconseguirem, ser capaços de finançar la mateixa cartera de serveis públics per tothom.

Però potser, la gran diferència amb la resta de comunitats no és la despesa social, sinó la necessitat brutal d’inversió. A Catalunya si volem seguir essent motor econòmic d’Europa cal fer un seguit d’inversions públiques absolutament claus per captar inversions privades, crear activitat econòmica, llocs de treball i de passada incrementar la recaptació.

Així doncs la temptació és clara: i si incrementem la despesa social una mica, sense armonitzar del tot i ens dediquem a invertir a tope durant els propers anys de manera que, aprofitant que els altres estan en una crisi més profunda que nosaltres, posicionar-nos de cara la propera onada de creixement econòmic? I aleshores, en la propera onada de creixement econòmic incrementar la despesa pública.

Algú pot dir que això és poc socialista, jo crec que és socialista amb visió de llarg termini.

L’alternativa a això, podria ser recuperar a Keynes i també seria raonable, incrementar la despesa social amb els guanys del sistema de finançament i fer la inversió amb deute amb l’espectativa de tornar el deute en la propera onada de creixement econòmic.

Però en qualsevol cas, no oblidem la inversió llargament reivindicada

09/02/08

La cita que titula el post és de Gordon Gekko (Wall Street) i va dirigida als conservadors blancs, saxons i protestants, especialment els conservadors anglesos.

El conservadorisme de tradició saxona en el fons no és nou, han estat de moda en l’època dels newcons, però no hem d’oblidar que en aquesta campanya americana atacaran, i de fet ja ho estan fent ferotgement, ja que es tracta d’una ideologia carregada de prejudicis, recels, i desconfiança.

Gordon Gekko els descriu fantàsticament: són capaços de fer hereus els seus animals domèstics, però no tenen escrúpols en destruir llocs de treball, ni en menystenir altres cultures suposadament inferiors posem per cas els de tradició catòlica o llatina.

I dic això perquè vull condemnar enèrgicament un artícle-editorial que ahir es va publicar al Financial Times i que va reproduir un diari madrileny.

El Financial Times afirmava que les economies que patiran més la crisi econòmica actual seran els que han estat més irresponsables i per destacar aquests països irresponsables recupera l’acronim insultant dels PIGS, els porcs, Portugal-Italia-Grècia-Espanya.

Un artícle que simplement es dedica a insultar les economies del sud d’europa, per la seva bombolla immobiliària, sense tenir en compte que: la crisi es va iniciar a partir de la fallida de les subprime americanes (les agències hipotecàries que finançaven sense garanties), que els principals bancs que han fet fallida són bancs britànics, que l’economia espanyola ha estat de les que més ha crescut durant els anys de bonança i en darrer lloc destacar que tot i la crisi, de moment, i dic de moment, encara no estem en recessió.

No és casualitat que recuperin l’acronim PIGS en èpoques de crisi. Els prejudicis dels conservadors els hi generen una miopia tant salvatge que no els deixa apendre de les bones pràctiques de l’activitat bancària espanyola, que cal dir que també existeixen.

Tant de bo, el conservadorisme de tradició saxona passi a millor vida cap a ideologies més respectuoses amb els diferents.

I per cert, l’article original del Financial Times no es pot consultar obertament, òbviament, és de pagament, cal cercar la traducció a Cotizàlia.

08/27/07


La bombolla ja està petant, com podem anar veient a mesura que avança el 2007. Aquesta bombolla però no ha petat com la tecnològica de l’any 2000 (algú recorda el cas Terra?), tot just s’ha iniciat als EUA amb la crisi de les societats hipotecàries, ben bé a l’estil “Que bello és vivir!” de Frank Capra, però aleshores al Sr. George Bailey (James Steward) no el va ajudar la Reserva Federal sino el veïns de la comunitat.

A Espanya amb el càstig bursàtil a Astroc ja vàrem veure un primer símptoma,  i avui llegeixo que Colonial ha decidit no repartir dividend a causa del seu gran nivell d’endeutament, per tant, els que tingueu títols de Colonial “all i aigua”. El mercat espanyol es troba saturat, ja s’ha edificat tot lo edificable i només falta que Polaris world o Marina d’Or comencin a fer 2×1 (pagui’n un i li regalem un altre).

Poc a poc, però la crisi americana a través de l’economia financera (bàsicament les operacions que els bancs realitzen al mercat internacional) es va contagiant a Europa, i el vell continent de moment aguanta bé  gracies sobretot a que la seva bombolla és bastant més petita que l’americana, exceptuant precissament un únic país, el nostre, on fins hi tot, si remenes bé el sector, es poden trobar agents immobiliaris que t’oferiran inversions especulatives de comprar pisos a l’Europa de l’Est. Conec una familia catalana que s’han comprat dos pisos a l’equivalent de L’Hospitalet de Llobregat de Sòfia (Bulgària) no els hi desitjo cap mal, però si algún dia recuperen els diners invertits crec que ja serà prou.

Però el què em fa por de veritat és el cost social en atur que es pot generar a partir de l’aturada inversora en la construcció. A Catalunya desgraciàdament tenim experiència en bosses d’atur, i sabem fer polítiques contra l’atur, però el què serà nou per nosaltres és que la bossa d’atur serà en un percentatge molt important d’immigració, ja sigui de l’est, iberoamericana i/o magrebina.

Confio que la societat catalana sigui prou madura com per saber lluitar contra l’atur quan el gran gruix d’aturats són de pell una mica més fosca (alguns), altres parlen idiomes estranys, o fins i tot d’altres són d’una altra religió.

Això pot provocar situacions de fragilitat social, i aquest haurà de ser el gran repte dels governs dels anys que venen.

Segons xifres de CCOO que ha publicat un diari madrileny per cada 1% de caiguda en l’activitat del sector de la construcció es destruiran 50.000 llocs de treball, em sembla un càlcul molt pedrestre, però poden servir per fer-nos una idea. I si fem previsions, m’atreveixo a dir que l’activitat pot caure ben bé un 20 o un 25 %, feu números doncs.

Per tal de paliar-ho caldrà treure la pols als manuals de l’il·lustre Keynes i començar a compensar amb obra pública. I perquè no, de passada reduir el decalaix inversor que pateix el nostre país en infrastructures.

Però igual que a “Que bello es vivir” sempre hi ha un Mr. Potter disposat a guanyar diners a costa de la desgràcia dels altres. Tant de bo la societat catalana sigui tant solidària com la de Bedford Falls.

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: