You are currently browsing the monthly archive for Març 2010.

04/19/09

L’agost de 2008 vam publicar el següent artícle sobre una exposició que ques va fer al CCCB sobre l’autor que ha mort avui.

Des de l’agost de 2008 a enguany he llegit un parell de llibres més seus i sempre recomanables.

L’article deia:

Crec Al CCCB de Barcelona, altrament dit Can Ramoneda, i fins a final d’octubre s’hi troba una exposició dedicada a J.G. Ballard que vull recomanar.

Desconeixia aquest escriptor però és d’aquells que sense saber-ho, n’era seguidor, ja que hi ha dues pel·lícules adaptades de les seves novel·les que són grans films.

La primera “L’Imperi del Sol” de l’Spilverg, la qual sorpren pel fet de que és biografica del mateix Ballard i la segona “Crash” del gran David Cronenberg, aquesta si que és una gran pel·lícula.

Els entesos en Ballard afirmen que si Juli Verne és el visionari que descriu el segle XX en el segle XIX Ballard a partir dels anys cinquanta descriu el segle XXI, el futur immediat.

Ballard no es centra en els invents i la tecnologia com Verde, Ballard és un escriptor de ciencia ficció orientat però cap a l’interior de la naturalesa humana. Com ens sentirem quan estiguem rodejats per tecnologia? Com serà la nostra lògica? i la nostra moral? Quin sentit del plaer tindrem en el futur? i del dolor? Dins d’una metropoli ens sentirem sols o acompanyats?

No descriu un futur llunyà, al contrari, ell afirma que no li interessa el futur més enllà dels propers cinc minuts, afirma que el futur no existeix i que el passat és variable (ja que ens el fem psicològicament a mida) per tant només ens podem centrar en el present que és el que ho domina tot.

A l’exposició t’expliquen que Crash era una novel·la que es considerava impossible d’adaptar al cinema, però el David Cronenberg (director també de The Fly) s’hi va atrevir rebent els elogis fins i tot del mateix Ballard.

Els seus llibres i les pelis estan plens del què Garcia Marquez diria “los demonios del autor” un sentit de la fatalitat, del cataclisme, de la cruesa, del ciment, de la violència i de la buidor. Tot plegat creant escenaris absolutament inquietants, ja que de la mateixa manera que desitges que el futur no sigui així te n’adones que aquest futur és gairebé present, i que si no existeix encara, podria existir perfectament tal com el descriu.

Anuncis

03/20/09

Crec que de la depressió psicològica que la societat pateix degut a la pressió mediàtica de que estem de crisi, ara entrem en una nova etapa: la del desconcert.

Desconcert perquè els estudiants exigeixen tonteries (comparteixo completament el post anterior), en comptes d’ésser capdavanters en els moviments socials i exigir una cosa tant senzilla però a la vegada dificil com tenir garanties de futur.

Desconcert perquè veiem com mentre els treballadors de SEAT fan la proposta de congelació salarial els mestres fan una vaga profundament insolidària dient que no volen treballar 4 hores més de docència i tenen feina segura.

Desconcert perquè si la cosa no millora, la nova terminal del Prat només es podrà omplir de del que avui ja l’omple, de figurants.

Desconcert perquè després de tants mesos de negociar el finançament, el Saura per despistar l’atenció filtra les xifres, i són un insult al poble.

Desconcert perquè veiem com una vegada més l’estratègia del PP ha funcionat, i a pesar de detencions i les corruptel·les que han aflorat, el PP ha aconseguit picar-se un ministre i guanyar Galicia

Desconcert perquè la cambra de comerç de Barcelona avui se sent molt més còmoda amb federalisme impulsat pel PSC que no pas amb el sobiranisme de CIU.

Desconcert perquè La Vanguardia porta uns dies publicant unes veritats com temples mentre El Periódico demana la sociovergència.

Desconcert perquè apesar de tot, els Nimbys segueixen dient no a la MAT a l’AVE i al túnel de Bracons quan l’AVE ja arriba a BCN i el túnel de Bracons s’inaugura la setmana vinent.

Desconcert perquè alguns d’esquerres es senten sols, i mentre l’acció política segueix essent d’esquerres (això és indubtable) es dissimula amb un discurs centrista (no fos cas).

Desconcert perquè ja m’he trobat algú bastant desesperat que demana feina pel facebook.

Desconcert perquè l’efecte Obama ja està rebent uns atacs salvatges (han trigat poc)

Desconcert perquè mentre ens escandalitzem per les primes dels directius d’AIG el del Santander també cobren una pasta gansa i el sr. Botín ha afirmat categòricament que l’aixeta del crèdit seguirà tancada per molt de temps i no passa res.

Desconcert perquè PIMEC té raó al demanar linies de crèdit públiques. Cal crear un nou banc minorista de capital públic ja! Tipus el BEX dels anys vuitanta o Argentària dels noranta.

Desconcert perquè Foment té raó al demanar que els ajuts no es centrin només en el sector bancari.

Desconcert perquè els bancs tenen raó quan denúncien que no sabem què està passant a les caixes.

Desconcert perquè la dreta europea apunta directament i sense embuts com a culpables de la crisi els paradissos fiscals, quan de fet en son clients.

A la vegada cal dir que hi ha coses que no canviaran mai com per exemple que la patronal a la que pot, demana l’acomiadament lliure, que a Madrid tant en el sector públic com en el privat (Iberia) hi ha via lliure per insultar els catalans, que els indepes d’aquí no són gaire hàbils, que l’Artur Mas segueix sense despentinar-se i amb actitud falsa, i que si féssim un concurs de qui és més caspós el seguiria guanyant el sr. Aznar. I davant de tot això que fa La Caixa? doncs també segueix com sempre, regala vaixelles i prou.

En conclusió: OJO no perdem el nord, encara en queden moltes de coses per sentir veure o viure, però crec que hem de seguir el mateix camí que nosaltres mateixos ens hem marcat, independentment de si de vegades som espectadors d’autèntiques contradiccions forassenyades.
Si rellegim els clàssics veure’m que hi ha coses que segueixen vigents: la inversió pública atrau la privada, l’economia real ha de sostenir la financera i no al revés, l’economia ha d’estar fonamentada en el valor i no en la transacció, la societat es vertebra al voltant de valors compartits col·lectivament, l’ambició col·lectiva ens farà conseguir fites, mai el pessimisme, l’estructura econòmica diversificada aporta més seguretat que el monocultiu.

PD: Mai m’hagués imaginat que acabaria escrivint que Foment té raó en alguna cosa.

12/24/08

Vet aquí que una vegada, en una vila molt petita i llunyana s’hi acostava Nadal. Feia fred, d’aquells que arriben al moll de l’os. El infants sortien d’escola i anaven a corre-cuita cap a casa, no s’hi valia anar jugar a la plaça. Els animals amb prou feines sortien de la quadra. Els pagesos ja havien enllestit els temps de llaura i passaven les hores al sindicat prenent un anís calent o rom i uns fruits secs.

Doncs per la vora dels dies d’advent, al llindar de Nadal, totes les mestresses visitaren el corral per escollir el millor dels galls i posar-lo de cap a la cassola. Les unes en feren pollastre amb bolets, va ser anyada de bolets aquell any, les altres en feren la tradicional escudella, amb galets, també casolans, la pilota i les verdures.

Els infants, però, no entengueren allò que feien les seves mares, a ells el pollastre més gros, el capó més fornit els causava simpatia. El gall matiner que cada dia els despertava, que els deia amb el seu cant que era l’hora de llevar-se, d’esmorzar i anar a l’escola, formava part del seu paisatge, de la seva vida, segurament petita i llunyana, però era la seva quotidianitat.

Els infants, no ho aprovaren i decidiren organitzar-se, i superant el fred de desembre amenaçaren totes i cadascuna de les seves mares amb una vaga, amb la manifestació més sonada de tota la història de la vila d’ençà de la guerra del francès.

I amb tot això heus aquí que un poeta rodamón, prim i desgarvat, que passejava amb els cabells llarg, amb les sabates descordades i sense mitjons, es trobava aquells dies en el poble i decidí posar tot el seu saber al servei de la canalla i fer-los la següent cançó:

El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l’alba
i s’aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l’arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d’arbre
i el Nadal se n’haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: “Ai, a què ve tanta gresca?”
direm: “és que volem galls!!”

No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha…

El poeta rodamón es deia Pau Riba.

I dit i fet, la vaga dels infants va resultar un èxit, i la manifestació va esdevenir en una cercavila popular, una festa on poc a poc si anava sumant tothom. Ja no era només la canalla qui planyia pels galls, també si sumaren els joves, els avis i fins i tot el batlle i tot el consistori, el capellà, el boticari, el metge, el notari, i el caporal dels mossos d’Esquadra.

El infants van elegir una comissió delegada per negociar un acord amb les mestresses, que també van elegir la seva comissió, i després d’una sessió negociadora amb berenar inclòs van arribar a l’acord tots plegats de no menjar-se els galls del corral, acordant una multiplicitat de viandes i teques diverses com l’amanida tèbia de rovellons confitats, el foie gras amb crosta de borrego de Sant Antoni, els percebes a la senzilla, les ostres amb vinagre a l’estragó, el canaló de salmó marinat amb bacallà traginer, i un munt de plats, alguns exòtics i altres no tant, molts amb marisc i peix, i d’altres amb verdures i bolets.

I diuen les àvies que és d’ençà d’aquest Nadal, que la cuina catalana i molt especialment l’àpat nadalenc és més divers, i avui cada mestressa i mestresso prepara la teca més creativa que és capaç d’imaginar per Nadal, i el marisc i el peix s’han introduït en la nostra dieta nadalenca. Ningú està obligat a fer el menú tradicional, encara que de vegades sempre és bo recuperar-lo, però sempre amb llibertat i sense obligacions.

I tot això que us he explicat, si no es mentida és veritat,
si és veritat bé, i si és mentida també!

11/03/08

Fou a través d’un company de temps de canvi que la vaig descobrir, una de les precursores que va obrir nous horitzons per la dona, concretament els de la música moderna liderant els Jefferson Airplane.

Ella a diferència de la Janis Joplin va sobreviure aquella època, i per tant no és una llegenda.

Investigant sobre ella a la xarxa he trobat un article que li fa un homenatge titulat “Dones de pedra” esplèndid,  el trobareu fen clic aquí, en el blog de Meredith Martyr.

En deixo també el seu millor poema i un petit video:

White Rabbit – Jefferson Airplane
One pill makes you larger
And one pill makes you small
And the ones that mother gives you
Don’t do anything at all
Go ask Alice
When she’s ten feet tall

And if you go chasing rabbits
And you know you’re going to fall
Tell ’em a hookah smoking caterpillar
Has given you the call
Recall Alice
When she was just small

When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you’ve just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow
Go ask Alice
I think she’ll know

When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen’s “off with her head!”
Remember what the dormouse said;
“FEED YOUR HEAD

10/12/08


Tot just fa uns mesos, els neoliberals criticaven els líders d’esquerres llatinoamericans per les seves pràctiques nacionalitzadores de l’economia.

Ara veiem com els mateixos liberals volen recórrer a les mateixes pràctiques responent a la tesis de “nacionalitzem les pèrdues i privatitzem els guanys”. I això és el què no podem permetre.

La portada d’aquest divendres de La Vanguardia, tant de bo fos publicada en una situació de bonança econòmica, indicaria la possibilitat que tots els americans poguéssin participar dels guanys de la seva banca.

Espero i desitjo, com a mínim que quan tornin els guanys no caiguem en noves privatitzacions a tot el planeta.

Si aquest titular s’hagués publicat l’any 1963, potser indicaria que Kruchev hauria entrat a la Casablanca.

09/03/08


Les posicions de negociació del nou sistema de finançament comencen a acostar-se.

Tot apunta que s’arribarà a un acord, de la mateixa manera que tot apunta que en l’acord, com era d’esperar, no només i guanyarà Catalunya sinó que hi guanyarà tothom ja que l’acord arribarà gràcies a que l’Estat injectarà més diners al sistema.

Per tant, una vegada més Catalunya s’haurà endut les crítiques i el desgast polític de la negociació, com tots els precursors,portarem les fletxes clavades a l’esquena, però tots els ciutadans, catalans i no-catalans hi sortiran beneficiats.

La clau de l’acord doncs, no ha de ser en els termes territorials sino en la linia de rebaixar el percentatge de despesa directa de l’estat. Avui aproximadament la despesa està en 50% Estat, 35% CCAA i 15% municipis i ens acostarem una mica més a la doctrina que des de fa forces anys ambicionen els socialistes catalans: 40% estat, 40% CCAA i 20% ajuntaments.

Injectant doncs més diners al sistema, (rebaixant la despesa directa de l’estat), permetrà suportar la quota de solidaritat i a la vegada finançar l’armonització de la cartera de serveis de l’estat del benestar.

No hem d’oblidar que el debat fiscal de base, no és territorial, sino que és entre-classes, ja que els rics aquí i la Rioja tributen igual de la mateixa manera que els pobres tributen menys.

Fins ara el problema sorgia del fet que el sistema no contemplava l’armonització de serveis, de manera que els pobres residents de les comunitats riques eren els oblidats, i no gaudien dels serveis necessaris que l’estat del benestar els hauria d’oferir.

La prioritat més important doncs crec que l’aconseguirem, ser capaços de finançar la mateixa cartera de serveis públics per tothom.

Però potser, la gran diferència amb la resta de comunitats no és la despesa social, sinó la necessitat brutal d’inversió. A Catalunya si volem seguir essent motor econòmic d’Europa cal fer un seguit d’inversions públiques absolutament claus per captar inversions privades, crear activitat econòmica, llocs de treball i de passada incrementar la recaptació.

Així doncs la temptació és clara: i si incrementem la despesa social una mica, sense armonitzar del tot i ens dediquem a invertir a tope durant els propers anys de manera que, aprofitant que els altres estan en una crisi més profunda que nosaltres, posicionar-nos de cara la propera onada de creixement econòmic? I aleshores, en la propera onada de creixement econòmic incrementar la despesa pública.

Algú pot dir que això és poc socialista, jo crec que és socialista amb visió de llarg termini.

L’alternativa a això, podria ser recuperar a Keynes i també seria raonable, incrementar la despesa social amb els guanys del sistema de finançament i fer la inversió amb deute amb l’espectativa de tornar el deute en la propera onada de creixement econòmic.

Però en qualsevol cas, no oblidem la inversió llargament reivindicada

09/02/08

La cita que titula el post és de Gordon Gekko (Wall Street) i va dirigida als conservadors blancs, saxons i protestants, especialment els conservadors anglesos.

El conservadorisme de tradició saxona en el fons no és nou, han estat de moda en l’època dels newcons, però no hem d’oblidar que en aquesta campanya americana atacaran, i de fet ja ho estan fent ferotgement, ja que es tracta d’una ideologia carregada de prejudicis, recels, i desconfiança.

Gordon Gekko els descriu fantàsticament: són capaços de fer hereus els seus animals domèstics, però no tenen escrúpols en destruir llocs de treball, ni en menystenir altres cultures suposadament inferiors posem per cas els de tradició catòlica o llatina.

I dic això perquè vull condemnar enèrgicament un artícle-editorial que ahir es va publicar al Financial Times i que va reproduir un diari madrileny.

El Financial Times afirmava que les economies que patiran més la crisi econòmica actual seran els que han estat més irresponsables i per destacar aquests països irresponsables recupera l’acronim insultant dels PIGS, els porcs, Portugal-Italia-Grècia-Espanya.

Un artícle que simplement es dedica a insultar les economies del sud d’europa, per la seva bombolla immobiliària, sense tenir en compte que: la crisi es va iniciar a partir de la fallida de les subprime americanes (les agències hipotecàries que finançaven sense garanties), que els principals bancs que han fet fallida són bancs britànics, que l’economia espanyola ha estat de les que més ha crescut durant els anys de bonança i en darrer lloc destacar que tot i la crisi, de moment, i dic de moment, encara no estem en recessió.

No és casualitat que recuperin l’acronim PIGS en èpoques de crisi. Els prejudicis dels conservadors els hi generen una miopia tant salvatge que no els deixa apendre de les bones pràctiques de l’activitat bancària espanyola, que cal dir que també existeixen.

Tant de bo, el conservadorisme de tradició saxona passi a millor vida cap a ideologies més respectuoses amb els diferents.

I per cert, l’article original del Financial Times no es pot consultar obertament, òbviament, és de pagament, cal cercar la traducció a Cotizàlia.

08/31/08

Si d’algun criminal se n’ha escrit força, aquest és Jaume l’Esbudellador, unpsycokiller que avui potser seria considerat dels menors ja que els seus crims van ser inferior en nombre i en crueltat que d’altres del segle XX.

Ara bé, el misteri sorgeix perquè no el van enxampar mai i això va perllongar en el temps la investigació, el periodisme i la llegenda.

Fins el punt de que en la commemoració del centenari dels seus crims, algú, no se sap qui, el 31 d’agost de 1988 va encarregar les següents esqueles al diari La Vanguardia, les quals, en un exemple de profesionalitat i diligència del diari, van ser publicades.

Ahir va fer vint anys d’aquesta publicació.

La segona esquela va ser publicada el 8 de setembre de 1988. Aquí fou quan el diari va descobrir la broma i ja no en va publicar cap més.


08/29/08

No son gaires els músics que es dediquen a la cerca de nous sons, noves textures per les nostres oïdes, músics que innoven en cada treball; però en vull recomanar dos: el primer, en David Byrne, antic vocalista de Talking Heads. Un músic que sempre ha demostrat una vocació d’artista total: component, produint, dirigint cinema, teatre, i realitzant instal·lacions artístiques.

I el segon, en Brian Eno, membre de l’antiga banda Roxy Music on va coincidir amb l’altre Brian (el Brian Ferry). El Brian Eno sempre dins del món músical ha tocat tots els gèneres i suports fins i tot, ell és el compositor del so que segur que tots hem sentit el del Windows 95. No és tant fàcil respondre amb encert l’encàrrec de compondre el so d’inici d’un sistema operatiu.

I escric aquest post perque tots dos músics s’ha reunit per escriure junts la música de Quidam el darrer espectacle del Cirque du Soleil. Des d’aquest post vull celebrar aquesta composició magnífica!

08/27/08

Quina credibilitat té la diplomàcia americana exigint la retirada de les tropes russes d’Osetia quan encara estan empantanegats a l’Iraq en una guerra que no té el suport legal-moral de Nacions Unides?

Quina credibilitat té la diplomàcia europea no reconeixent Osètia quan ho acaba de fer amb Kosovo? Recordant sobretot que la primera intervenció militar multilateral que es va fer sense el suport d’una ressolució de Nacions Unides no va ser la guerra d’Iraq sinó que van ser els bombardejos de la OTAN sobre Belgrat per aturar el genocidi kosovar. (En aquell moment tots vam recolzar Javier Solana però amb una miopia que no haviem previst, si la UE es saltava el dret internacional, perquè no ho havien de fer els EUA o Rusia).

El dret internacional, definitivament, ningú li en fa cas, ni nosaltres ni els EUA ni Rusia.

En els tres conflictes esmentats, de ben segur hi ha moltes diferències sociològiques i geopolítiques, però en el fet principal de què es tracta d’una intervenció militar sense suport del dret internacional no hi veig diferència.

De ben segur ara aquest article es pot interpretar com un article pro-rus, però no és el cas, són els mitjans de comunicació que ens posicionen a nosaltres del costat pro-EUA i si no perquè el moviment de Kosovo el tracten de moviment independentista i a Osetia la tracten de regió separatista?

Quan intervenen les “nostres” tropes estan participant de l’alliberament nacional d’un poble oprimit, però quan intervenen les tropes dels altres ho estan fent damunt d’un país sobirà per donar suport a uns separatistes. Tot plegat és d’un maniqueisme infantil. La ciutadania no és tonta, i no se’ns pot tractar d’aquesta manera.

Però el més preocupant de tot és que avui no existeix un dret internacional vinculant. Hem tornat als segles XVIII i XIX en matèria de dret internacional, quan la independència d’una terra existia només en funció del nombre d’estats que la reconeixien i prou. I això és preocupant.

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: