You are currently browsing the monthly archive for Mai 2014.

Llegir amb atenció els diaris et duu sovint a seguir com si fos un serial televisiu els diferents casos de corrupció política i institucional, que si el Blesa, que si l’Urdangarin, que si els ERE etc.contrabando1--644x362

Però de tota aquesta porqueria hi ha un cas que em sobta, i que, en qualsevol cas fa dubtar. La qüestió del contraban de tabac pel qual està imputat l’exconseller Ausàs, em sorprèn. Mediàticament puc seguir la qüestió com si es tractés del mateix Blesa, però en canvi si ho mires amb atenció descobreixes que les quanties per les quals s’ha generat el delicte són ridícules en relació la resta de casos de corrupció. Caldria dividir per 1000 el cas Blesa per arribar als 15.000 euros de stoc de tabac de contraban del sr. Ausàs.

No vull disculpar un cas respecte l’altre, la corrupció és condemnable sempre, tot i que de moment tots els citats encara són innocents fins que no es demostri el contrari. Però en qualsevol cas, no tinc consciència d’haver vist mai al Telenotícies ni cap altre noticiari una noticia digne de l’autèntic estraperlo de la post-guerra. De ben segur, feia més de 40 anys que un cas de contraban de tabac amb Andorra era notícia en “prime time”.

Estem parlant d’un polític que no va ser mai especialment conegut fora de la Seu d’Urgell, ni tan sols durant els dos anys  que va ser conseller. ¿ens sorpendriem de llegir un titular afirmant “veí de la Seu detingut per contraban de tabac?” En aquest cas és massa evident que la notorietat mediàtica deriva més pel “qui” que pel “que” de la qüestió. En el cas de l’Urdangarin el “qui” i el “què” són noticiables, i en el del Blesa o el Barcenas és més pel “què” que pel “qui” ja que no ni els coneixia abans de que els enxampessin.

És per això que tot plegat em sona molt rocambolesc i esperpèntic. Possiblement en aquest cas es faci efectiva una vella frase de Pujol quan va afirmar que “els polítics són l’únic gremi autodestructiu, a la resta de sectors s’ajuden, metges amb metges, advocats amb advocats etc.” Calia un cas que esquitxés a ERC, ni que fos una mica, doncs ja està, llestos.

En qualsevol cas però el polític és resultat de la societat en la que viu, i per això hi ha pomes podrides, igual que a la societat, però també és cert que el bon polític ha de ser exemple per la resta de la societat, de manera que és perfectament exigible un grau de pulcritud superior i en cap cas disculpar res davant la justícia.

Anuncis

D’un magnífic llibre anomenat “Llamamiento y otros fogonazos” n’extrec la següent cita:llamamiento

“Cada día, la juventud espera, espera su
oportunidad como la esperan los obreros, incluso los viejos. Esperan todos, aquellos
que están descontentos y que reflexionan.

Esperan que se levante una fuerza, algo de lo que formar parte, una suerte de nueva internacional, que no cometa los errores de
las antiguas. La posibilidad de acabar de una vez por todas con el pasado.

Y que comience algo nuevo.

NOSOTROS HEMOS COMENZADO.”

Divendres 16 de maig, m’aixeco ben d’hora ben d’hora seguint la doctrina del treball de Pep Guardiola, convençut que d’aquesta manera soc imparable i propietari de mi mateix.

Encenc la ràdio i la notícia del dia és que ahir dia 15 el ibex va tenir la caiguda més important de l’any, la prima de risc va amenaçar novament (feia mesos que no ho feia) i tots els indicadors econòmics van trontollar, posant en risc l’estabilitat econòmica i social del nostre país. I tot plegat en qüestió d’hores, ahir a Madrid era festiu i va haver-hi poc moviment i tot plegat es va produir a partir de les 15 hores amb l’obertura de Wall Street.el_ibex_35_med

Sortosament va ser una falsa alarma, afirmen els mitjans, tot plegat es va produir per un rumor que afirmava que el govern grec impulsaria un nou impost sobre capitals estrangers. Sortosament? A mi no em semblaria tant descabellat, però en qualsevol cas es fa una vegada més evident sobre qui recau la sobirania i qui talla el bacallà.

Formalment tots estem sota l’imperi de la llei, el PP no para de restregar-nos per la cara la Constitució Espanyola, però la sobirania realment la tenim nosaltres i l’exerceixen les institucions? Cada dia que passa és més plausible que són els mercats qui governen les nostres vides, i en tot cas el debat per la sobirania també hauria de contemplar la qüestió econòmica, tenir present que avui per avui, una persona o una família no és lliure si el seu benestar es posa en risc perquè un desaprensiu inversor s’ha inventat una piulada anunciant els rumors d’un impost sobre els capitals estrangers a Grècia.

Un impost que, per cert, les families gregues difícilment interpretarien com una mala notícia.

 

Al segle XIX les famílies van perdre els pares. Aquests van marxar a treballar a la fàbrica o a l’oficina. Tot just fa trenta anys vam perdre les mares que, igual que els pares, van marxar a treballar a la fàbrica o a l’oficina.

Ara l’atur ens els ha tornat, en alguns casos fins i tot a tots dos.

I ara què? en una societat on el treball no només és el sosteniment econòmic de la família sinó també és l’element fonamental d’integració social que?
Si es fa evident que no hi ha feina per tothom per múltiples causes, que ara no analitzaré, però que totes elles son complexes de resoldre a curt termini, aleshores potser és moment de canviar la forma d’integració social.

Potser és més senzill crear un nou model d’integració basat en la ciutadania que no pas trobar feina, potser és més senzill afirmar: “que treballi qui realment ho desitgi!” i mentre construïm una nova societat més fonamentada en la condició de “ser” que en la condició de “tenir” com diria Fromm. “Ser ciutadà” amb drets i deures i no “tenir feina”.

Són moltes les propostes concretes que a nivell fiscal, polític i social se’n podien derivar d’una societat d’aquest tipus, en poso un exemple: El subsidi d’atur avui per avui ha perdut la funció per la que va ser creat, (no perdre poder adquisitiu en la transició d’una feina a una altra), però quan saps que no hi ha feina, després de l’atur et queden altres ajuts assistencials i quan s’acaben els ajuts no queda res. Hi havia un economista nord-americà que fa alguns any va proposar d’eliminar el subsidi d’atur i crear-ne un de nou que fos universal per a totes les families de manera que afavoris el bon repartiment social del treball i que a cada familia treballés un membre. O sigui crear el subsidi de “mestressa o mestresso de casa”. De ben segur des del punt de vista de la igualtat la proposta cal treballar-la amb més profunditat, ja que en el món actual això serviria per la masculinització del treball.

Però en tot cas és una proposta a explorar que obre nous camins.

 

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: