You are currently browsing the monthly archive for febrer 2010.

04/12/08

He trobat per la xarxa un video d’un concurs de televisió dels anys cinquanta on els concursants van amb els ulls tapats i han d’endevinar qui és el convidat fent només preguntes de si o no.

Qui millor per dur de convidat que Dalí, l’artista total.



Anuncis

02/21/08

No em refereixo a la la llegenda de Sant Jordi sinó a un misteri molt més modern. “Sant Jordi i la princesa” és el títol del quadre que acompanya el post. Es tracta d’un dels quadres de la pintura gòtica catalana més emblemàtics, ja que d’aquest Sant Jordi se n’han fet al llarg de la història moltes còpies i reproduccions, en pintura, ceràmica, esmalts i resta d’arts decoratives.

El quadre, absolutament fantàstic, es pintat sobre una taula durant la segona meitat del segle XV (aproximadament el 1459-1460), en l’època de Joan II el Gran (pare de Ferran el Catòlic) i reprodueix l’escena en què la princesa (probablement bizantina) ofrena una corona a Sant Jordi.

El mestre Huguet potser no arriba a la categoria de Giotto, però és indiscutible que es tracta d’un dels grans de la pintura gòtica.

Però darrera el quadre, i sense emular la Tabla de Flandes, ja que no faig fantasia hi ha dues històries de misteri.

La primera és que a la part inferior esquerra s’hi troba una ala de “Lo Rat penat” o rata pinyada, el símbol heràldic de la casa de Barcelona, quan de fet la casa de Barcelona tot just s’havia extingit el 1410 (amb la mort del Rei Martí) i el Compromís de Casp de 1412 havia otorgat la corona a la casa dels Trastamara. Així doncs, molt probablement i amb l’estil subtil dels artistes antics ens trobem davant d’un quadre reivindicatiu de la casa de Barcelona i que associa el patró amb la dinastia iniciada per Guifré el Pelós i consolidada amb Ramon Berenguer IV.

El mestre Huguet doncs sembla que es posiciona políticament contrari a l’acord de 1412. Possiblement ens diu que a segle XV ja n’hi havia alguns que se sentien ocupats.

L’altre història és que el quadre se sap que forma part d’un tríptic, és a dir, d’un conjunt de tres taules, un format molt típic de l’època, i les altres dues taules es troben perdudes.  Fins als inicis de la segona guerra mundial es trobaven al kaiser Friedrich Museum de Berlin, però en acostar-se la derrota els mateixos nazis van amagar una part de les obres d’aquest museu dins d’una mina de sal a Thüringen, que després els aliats van recuperar. Una altra part els nazis la van amagar en un refugi del mateix Berlín i una darrera part probablement es destruí en l’incendi que va assolar el museu el mateix 1945.

Posteriorment la col·lecció es va dividir entre el Berlin Est i Oest, però quina temptació no aprofitar els moments de caos per amagar una obra, apareixeran algun dia les dues taules que falten en alguna col·lecció privada als Estats Units? o sortirà algun magnat rus de cop i volta anunciant la troballa?

02/17/08

Solaris

De tota la ciència ficció que he vist els darrers temps, dues pel·lícules en destaquen per damunt de tot, Sunshine (en primer lloc) i Solaris de la qual ara en vull parlar.

Solaris igual que Bladerunner no planteja una història de ciència ficció sinó que proposa un problema filosòfic sobre la naturalesa humana i sobre les nostres escències però escenificant-ho en un entorn futurista.

És a través d’aquest escenari com es pot plantejar d’una forma prou exagerada perquè sigui fàcilment plausible i detectable un dilema filosòfic. És humana ella? És realment ella? o simplement és la projecció del record d’ell construint d’aquesta manera un ser imperfecte i incomplert?

En definitiva però Solaris no és un lloc per trobar-hi respostes sinó noves preguntes i en qualsevol cas, la única resposta que s’hi troba és la de l’àmic del protagonista quan li xiuxiueja en el darrer somni:

“La única resposta és que no hi ha respostes, només opcions”

La sentència és plenament humanista, d’acord amb el nostre pensament modern i occidental: tots som amos i senyors de les nostres vides i les nostres decisions, la idea de destí és una entelèquia i el món en què vivim és el producte del sumatori de totes les decisions humanes del col·lectiu.

El món no és en sí mateix ni injust ni insolidari, ni just ni solidari, som les persones el subjecte de l’oració, el món és els complement indirecte.

Una segona història de la pel·lícula però gira en torn d’un poema de Dylan Thomas que m’he entretingut a traduir al català:

I la mort no tindrà feu (Dylan Thomas)

I la mort no tindrà feu.
La mort vol dir que esdevindran nus
amb l’home del vent i la lluna de ponent;

quan els seus ossos estiguin nets, desgastats i esdevinguin pols,
tindran estels a colzes i peus
encara que es tornin bojos seran assenyats,
encara que s’enfonsin al mar ressorgiran novament,
encara que els amants es perdin, restarà l’amor;
i la mort no tindrà feu.

I la mort no tindrà feu.
Sota les ondulacions de la mar
els que jauen no moriran temorosos;
retorçant-se en el torment quan els nervis cedeixen,
aferrats a una roda, encara no es trencaran;
la fe a les seves mans es partirà en dues,
I els mals de l’unicorn els recorrerà;
trencats tots els lligams ja no cruixiran més;
i la mort no tindrà feu.

 

I la mort no tindrà feu.
Encara que els gavians no cridin més a l’oïda
ni les onades s’estavellin sorolloses a les costes;
encara que no brotin flors allà on abans van brotar,
ni aixequin ja més el cap a cop de pluja;
encara que estiguin bojos i morts com claus,
com martells colpejaran margarides;
dominaran el Sol fins que es pongui derrotat,
i la mort no tindrà feu.

02/09/08

El títol ja és força suggerent, però el film encara ho és més. La crítica ha celebrat aquest film, però és que certament jo m’hi sumo.

piano_mar

El silenci abans de Bach t’apropa a la seva música barroca amb un estil intimista, amb una fotografia excel·lent que t’acompanya durant tot el film. Un autèntic homenatge al músic que potser més influencia els compositors moderns, més que Mozart i que els romàntics per descomptat.

En deixo un petit fragment que he trobat al youtube, on a més ens mostra una imatge de Barcelona insòlita, un performance magnifica. El sr. Portabella l’ha encertada tornant i ho ha fet en el moment que sabia que el seu cinema podia tornar a agradar; el temps li ha donat la raó a Bach i a aquest cineasta.


02/07/08

La pregunta no és nova, però és de plena actualitat. Fou el 1922 quan a iniciativa de Francesc Cambó es crea la Fundació amb l’objectiu de generar humanistes através de la difusió dels clàssics i traduir-los al català.

Certament, la iniciativa de 1922 ha col·locat la nostra cultura com una de les que arrossega una tradicció clàssica més important del planeta, possiblement només comparable a la cultura saxona, les universitats del la qual també han treballat molt els clàssics, des Herodot a Virgili passant per Marc Aureli.

Tot hi això la pregunta de l’enunciat ja va ser formulada el 1928 per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà en el seuManifest Groc.

Ara vuitanta i tants anys després, la producció editorial de la Bernat Metge segueix publicant des d’aleshores, ja porten tres-cents seixanta i escatx títols de l’antiguitat traduïts, però la pregunta de 1928 segueix tenint plena vigència encara, ja que des del punt de vista social, en la cultura popular,  ha servit d’alguna cosa? Som una mica millors? o som una mica més humanistes (com planteja l’objectiu inicial)des de 1922?

Els nostres intel·lectuals a qui s’assemblen més a Erasme o a Lerroux? Obviament no es pot generalitzar, però tot sovint tinc seriosos dubtes sobre si els nostres referents culturals, que en definitiva són els tertulians i els articulistes, els quals els mitjans sempre presenta com experts en aquella matèria o en aquella altra, són i estan prou capacitats per ser portaveus de res més que no siguin ells mateixos.

A tot això cal afegir, la incultura rància que fomenten les corrents de pensament conservadores, que essent gairebé tradicionalistes practiquen una incultura salvatge i a sobre ofegen qualsevol iniciativa cultural innovadora. Això li passava el 1928 a Dali i avui segueix passant.

L’objectiu no era posicionar la cultura catalana al món (i participar d’unrànking estúpid), l’objectiu era fer-nos una mica més millors, i en això potser encara falta que publiquin tres-cents títols més.

01/18/08

“Ja és hora que se sàpiga” és un espectacle íntim, despullat i sobri que t’acosta al gènere literari més complex de tots, la poesia.

Únicament consisteix en un recital poètic on, la Núria Candela (la rapsoda i directora del recital) ofereix un apropament a l’obra de Joan Oliver, Pere Quart.

La Núria et passeja per la complexitat de la vida i el pensament del poeta seguint com a fil conductor la Tirallonga de monosíl·labs (que trobareu aqui) i et demostra sense embuts ni endolciments que la poesia de Pere Quart és de plena actualitat i vigència en el segle XXI, en deixo una mostra:

VACA SUÏSSA

Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia  flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

Cal fer públicament l’agraiment a la Sílvia Oliver per haver dut l’espectacle al barri de Sant Antoni on uns pocs vam tenir el privilegi d’escoltar-lo.

I com va dir, l’Albert Gimeno, el pregoner de la festa major del barri de Sant Antoni:

Si el barri és una petita pàtria,
jo soc un patriota!

12/01/07

La trilogia Qatsi és una magnífica expressió de la vida com l’entenem avui,  (CODA) dinàmica, estresant, complexa, emocionalment inestable, amb tempestes i calmes. Els tres films amb guió però sense paraules, només imatge i música composta per Philip Glass. Els fenòmens naturals, la geologia i la geografia tenen un protagonisme destacat al primer dels films, el KOYAANISQATSI.El segon, POWAQQATSI es troba més marcat per la sociologia mundial, les gents i els pobles de tot el planeta. Mentre que la tercera filmació, i de ben segur la millor de totes ens ensenya la subordinació de l’home a la tecnologia o com l’home i la tecnologia es casen en un matrimoni que serà indissoluble fins la mort d’algun dels dos, la NAQOYQATSI.

És música minimalista, però sense pendre l’adjectiu minimalista com l’apliquen les revistes de tendències masculines o femenines, que si unes sandàlies minimalistes, o la cuina minimalista. Estem parlant d’un estil musical molt anterior, la primera Qatsi data de 1983 i la darrera del 2002.

Ritmes constants com les màquines, alguns vanguardistes segur que n’han extret alguna cosa per la música techno, armonia perfecta i moderna com la ment humana i tempos àgils com el nostre estil de vida.

En certa manera la trilogia Qatsi et mostra la immensitat de sons, colors i ritmes que hi poden haver entre un simple diapassó i la simfònica de Berlin.

I fins ara només hem parlat de la música, la imatge que l’acompanya en el fons, malgrat no ens agradi, ens acaba essent familiar, encara que ens mostri un paisatge llunyà, prens consicència que tots venim de mateix origen i que estiguis on estiguis et trobes abocat a la vida (a CODA) que el planeta i, en definitiva nosaltres mateixos, ens convidem a viure. Ho has encertat Qatsi vol dir vida.

10/28/07

És molt poc habitual descobrir un gran compositor que a la vegada no disposi també d’un gran ego. És prou conegut que els genis de la música resten plens de manies supersticions i que es creuen saber-ho tot. Ja que domien una de les arts més complexes i difícils que existeixen molts dels grans músics es creuen en possessió de la veritat absoluta.

Van den Budenmayer en canvi, és discret, viu amagat, no ofereix concerts i són comptades les vegades que pots haber vist la portada d’un disc seu.

He llegit de gent que ha preguntat a les botigues de música pel seu Bolero, o pel seu concert per la Unificació d’Europa, o pel concert en mi menor.

Però no, ningú troba mai res de Van den Budenmayer, és un compositor amagat, però en canvi la seva música és una fita de les darreries del XX de la composició europea.

Un polonès amb nom més propi d’Alemanya, és possible?

Era impossible que existís un compositor tant discret, però Zbigniew Preisner va trigar encara uns anys a desfer-ne l’embolic. Van den Budenmayer apareix per primer cop a “La doble vida de Verònica”, després apareix a “Blau” i finalment a “Roig” moment en què se’l perd de vista.

Zbigniew Preisner, el compositor de les bandes sonores d’aquestes tres pel·lícules, va acordar amb el director (Kristof Kieslowski) fer una broma a tots els seguidors del seu cinema atribuint la seva pròpia música a un compositor imaginari.

El gran músic que amb gran discreció va amagar la seva música darrera de Van den Budenmayer no era sino Preisner, i les referències que atribuïa al músic alemany eren imàginaries, cosa que va fer anar de corcoll els freaks de les rareses.

10/26/07


Tot sovint en la conversa no són tant importants les paraules que es pronuncien, com els silencis que es generen, afirmen més coses.

Maurice Joly del llibre “Diàleg a l’infern entre Maquiavel i Montesquieu” 1864

10/21/07


Em proposo tancar aquesta petita nissaga d’artícles hippies, rockers i catalanòfils escrivint sobre un dels pensadors catalans més estrambòtics que han existit.

Bastant conservador, igual que Jaume Balmes, però tremendament dispers, difús i surrealista, contrariament a Balmes i el seu “El Criterio”. Pujols ho va ser tot i res, poeta, novel·lista, assagista, filòsof i crític.

De vida aburgesada, com la majoria d’intel·lectuals, va fer de la seva actitud vital tot un pensament, fins i tot una religió, creant d’aquesta manera la Pantologia Científica Catalana, recodant que una pantologia és un intent de creació d’un pensament que ho engloba tot, és a dir, un discurs que explica la nostra existència, una religió.

La Pantologia proposa “el millorament de la Humanitat mitjançant el coneixement de les possibilitats i dels límits dels éssers humans, de cara a l’assoliment del cinquè graó de l’Escala de la Vida, o Ciència de les Constants Matemàtiques que governen l’Univers, punt a partir del qual accedirem a la categoria de veritables humans.(sic)”

La seva vida sempre es va moure en entorns catalanòfils, a l’Ateneu Barcelonès, a l’exili de Prada, o a la seva residència darrera de Martorell.

El seu pensament en el fons de ben segur no va aportar cap avenç ni tecnològic ni al coneixement de la Humanitat, però el què si se li ha de reconèixer és que els seus escrits, la seva actitud vital i la seva filosofia han estat font de creació pel món cultural i artístic: Dalí, li feu un monument i s’autodefiní com a fidel seguidor de la seva religió, Pau Riba també en té quelcom de Pujols, Pla, Sagarra, Roger Mas li dedica una Oda, també tenim el cantautor galàctic Sisa i potser també hi trobem quelcom de Pujols a en Quim Monzó.

Del seu anecdotari en destaco dues:

-Trobant-se amb el seu amic Josep M. de Sagarra, olorava el clavell que sempre duia a la solapa de l’americana. Després d’una estona el va agafar i oferint-lo a Sagarra va dir-li: Té, poeta, acaba-te’l.

– Després de tornar de l’exili i just a la sortida de la pressó Model, després d’haver-hi passat un mes engarjolat, en el moment de ser alliberat va saludar al director de la presó dient-li: Bé, així jo me’n vaig, vostè es queda?

Si en voleu saber més:

I una darrera anècdota: durant el Forum de les Cultures del 2004, en el marc dels diàleg interreligiosos que es van celebrar amb la participació de grans referents mundials de totes les religions, els seguidors de Pujols van manifestar públicament la seva protesta per no ser convidats.

En definitiva, “arribarà un dia que als catalans totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades […] i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari”

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: