You are currently browsing the monthly archive for Agost 2010.

&nbsp

&nbsp

I

Hem acabat la sessió plenària.
ara vaig a dinar i després torno al despatx.

No se quina hora acabo,
però avui començo vacances !

&nbsp

II

El meu cor és teu,
la meva vida és la teva,
els meus anhels són els teus

Les teves tristeses són les meves
la teva existència és la meva !

&nbsp

III

Si estàs dormint,
vull ser el teu somni.

&nbsp

IV

Ets la lluna que il·lumina la nit,
i ets el gebre del matí,

Ets l’estel del pol que guia,
la musa, la dea que marca el camí cap a casa.

&nbsp

V

T’imagino al meu costat
i així no t’enyoro,
se que ets amb mi.

&nbsp

VI

No puc deixar de parlar de tu,
del teu cos sinuós,
de la teva ànima sincera,
dels teus ulls seductors,
del teu cabell perfumat,
de la teva veu tendra
de les teves carícies…

T’estimo com Ulisses estimà Penèlope.

&nbsp

VII

No puc trucar,
els nens ja dormen,
i jo tot just em disposo
a somiar en tu.

&nbsp

VIII

Encara que siguis a Platja d’Aro
i jo treballo que no paro,
T’estimo des la distància,
encara que passo una mica d’ànsia.

Els amors en la distància són un desastre
a Badalona ja diuen que és un malastre
però el nostre és una excepció,
que creix com l’alçada de Possidó.

&nbsp

IX

Ara surto, en una hora i poc soc a casa.
T’estimo.I veient el què he vist avui
t’asseguro que em sento molt afortunat.

&nbsp

X

Arribo a sopar,
però no arribo a la banyera.

&nbsp

XI

T’estimo molt, ara vaig a una reunió,
però no deixo de pensar
en la sort d’haver conegut
i conviure amb una dona tan esplèndida.

No puc fer més que expressar la meva preocupació per un fet, en certa manera insòlit. No estem massa acostumats a que les prediccions dels màxims dirigents de la política catalana es compleixin. Però de vegades passa. I malauradament aquest cop ha passat.

No seré jo qui, com un cascarràbies qualsevol dirà allò de “jo ja t’ho dèia”, però és un fet que en la dialèctica política entre Espanya i Catalunya s’ha pujat el to un graó més.

Vam sentir en diversos fòrums com el president Maragall advertia sobre els risc de fractura, vam sentir un futimer de periodistes i diputats de diversos colors sumant-s’hi, d’una forma o d’una altra, alguns per interès partidista, altres per sentit de país.

I potser la vegada més sonada, va ser quan el president Montilla va denunciar el risc real de desafecció de la societat catalana cap a Espanya en una conferència a Madrid.

Més enllà de la franja de ponent ningú es va prendre seriosament aquestes advertències, o com a mínim, no tinc la impressió que posessin fil a l’agulla. Però avui, per primer cop (que jo sàpiga) hem vist com algú amb responsabilitats a la capital de l’estat afirmava:

“Chaves admitió que la sentencia del Estatut ha abierto “una posible brecha en el conjunto de la sociedad catalana” (Font La Vanguardia 4-8-2010). “

Comparteixo l’afirmació del senyor ministre però jo també hi afegiria la següent “la catalanofòbia y el centralismo ha abierto una posible brecha en el conjunto de la sociedad española”.

Dit d’una altra manera, no tinc la impressió que l’esquerda sigui només una qüestió estrictament de política interior catalana, de responsabilitat catalana i de la societat catalana. A la vegada que no crec que l’esquerda derivi estrictament de la sentència del Tribunal Constitucional.  Tota la societat espanyola (si és que en formem part) també hi té una responsabilitat en fer l’esforç de tornar a soldar el que no s’hauria hagut de trencar mai. Perquè si hi ha esquerda és que quelcom s’ha trencat.

I per últim, crec fermament que en el diagnosi acurat de la situació i trobarem el camí de la solució, i si bé valoro positivament que un ministre s’atreveixi a dir el què ha dit, crec que en la diagnosi encara li manca una segona part important.

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: