You are currently browsing the monthly archive for Abril 2010.

No se què hi ha de veritat i què de mentida en aquesta història.

Hi havia una vegada per allà els anys 20 una noia tarragonina, joveneta, bonica, i enamoradissa que, gran afeccionada a cantar i ballar,  volia ser artista.

Volia dedicar-se a cantar cuplets, i arribar d’aquesta manera al Paral·lel, el Broadway de l’època. Volia arribar a ser una de les grans, com Càndida Pérez, La Bella Dorita o la Joseffine Baker que triomfava a París.

Per aconseguir la seva fita va cercar un nom artístic pompós, sonor, contundent i diferent: Trono Villegas.

Amb aquest nom va aconseguir els seus primers contractes, a sales petites i de provincia; i va ser d’aquesta manera que va conèixer un jove burgès que freqüentava aquesta mena de locals.

Era un jove frívol, de casa bona, adinerat, fill d’indians o industrials catalans, que es dedicava a tort i a dret a gastar els quartos de la família. La seva única responsabilitat era divertir-se.

Trono es va quedar des del primer moment enamorada del jove, a la vegada que el jove la seduí sense mesura.

Es prometeren amor etern, es conjuràren en un idili sense fi, sense fre i sense obstàcles.

Ella s’entregà completament a la passió d’una aventura transgressora, i estava absolutament convençuda que la seva història era completament diferent de la típica aventura entre artista i bugès que acabava amb el repudi i el rebuig del més fort.

I en aquest excés d’impulsos l’inevitable es va produir, l’embaràs va arribar amb prou feines la primera nit.

El petit burgès no va dubtar en mostrar-se cruel i salvatge desmuntant una a una les promeses que li havia fet a la Trono, l’estrat social i la manca de matrimoni eren determinants, mentre la prova de la la vida bohemia, es mostrava en aquell abdomen que convertia un cos d’artista, de prima vedette, en mestressa de casa.

Ella òbviament va abandonar la carrera tornant a un anonimat social abans que arribés a triomfar mai.

No sabem quantes dones van patir aquest oprovi social, aquest rebuig injust, aquest acció insolidaria i explotadora del poderós contra el dèbil, però de ben segur van ser més aquestes que les Joseffine Baker que van esclatar.

Però algú va recordar aquesta història a finals de la dècada de 1980, que insisteixo no se si és mentida o veritat o si la recordo tal i com me la vàren explicar, i per no perdre aquest nom, per recordar Trono Villegas, va recuperar el nom per fundar una companyia de teatre.

S’ha avançat molt en els drets de les dones fins avui, però encara resta camí (rodolí).

Deixo a continuació el següent poema, es tracta d’uns versos que possiblement he estat mesos cercant per la xarxa i que van ser, en certa mesura, un símbol d’una etapa vital i d’una colla d’amics i amigues que sovint ens trobavem i compartiem inquietuds pels vols de 1993 o 94.

El dos darrers versos sempre m’han quedat a la memòria, no en recordava ni el poeta ni el títol.

Si deso el poema al disc dur, es perdrà entre l’amalgama de gigues de material divers.

Record de Nínive

Viurem d’ara endavant sense sou;
ningú no en tindrà, o de tots serà el feu.
L’oci i el lleure seran el trofeu,
De qui es tingui ell mateix com alou.

Defugir el delme no serà mai més frau;
l’aval no caldrà i tampoc el manlleu.
El Vedell serà bèstia i no Déu;
L’Àliga sols garfirà com a au.

Lluís Urpinell (March/Arthur 1985)

Ha arribat a les meves mans, navegant per la xarxa una mena de manifest que va escriure Pau Riba el 2005 amb aquest títol tant suggerent.

Nihilista, trist, però certer d’aquell moment històric i vital que vam viure.

A la vegada però és reflexiu i inspirador per fer quelcom nou. Es pot resumir en la frase llachiana de “no es això company, no és això” que algun dia ens hauria de fer aixecar de la cadira .

En deixo dos fragments:

9. Rebutgem un xoc de civilitzacions però visualment la cosa se’ns presenta com una agressió de l’islam contra el cristianisme i el judaisme; religions, totes tres, que defensen un sol déu, el nom del qual no coincideix, i l’àrea d’influència de  les quals és distinta: podríem dir que el cristianisme s’expandí pel nord i cap a occident mentre que l’islam ho féu pel sud i cap a orient, sempre prenent el Mediterrani com a ull d’aquest cicló espiritual, i que el judaisme perdé la terra i sofrí una diàspora que el feu medrar per tot arreu amb la fixació obsessiva d’obtenir recursos per recomprar la terra.

15. La nostra és una civilització que trafica amb la por. La ven, la compra, la magnifica; especula amb ella. La comercialitza. Ha deixat que ho impregni tot i que esdevingui modus vivendi d’una immensa part de la ciutadania. El percentatge d’indústries que viuen de la por és elevadíssim. L’argument, però, és la seguretat. (La por és tabú; ni s’esmenta.) El que ven, el que venç i convenç, el que esdevé eina de domini i moneda de canvi tant pels poders fàctics com per l’economia és la seguretat, una paraula màgica que fa que combreguem amb rodes de molí.

La resta  la trobareu a partir de la pàgina 13 d’aquest PDF, el numero 35 de la revista Paper de Vidre Paper de vidre (num 35)

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: