You are currently browsing the category archive for the ‘Música’ category.

No tinc paraules per descriure lo enormement salvatge i cínic que es pot arribar a ser. Fins i tot el ser humà es capaç de desenvolupar un mètode, pseudo-científic per executar polítiques de dominació com són les onze lliçons de Mcnamara.

El documental adjunt, és molt bo, com a documental i per aprendre de grans errors col·lectius.

Destaco que la música és de Philip Glass.

No me n’he pogut estar d’intentar traduir modestament aquest poema escrit pel filòsof italià Manlio Sgalambro i que va musicar Battiato.

La cura

Et protegiré de la por a la hipocòndria,
de les torbacions que a partir d’ara et trobaràs en el camí.
De les injustícies i de l’engany del teu temps,
de les caigudes que tindràs degut a la teva natura.
T’alliberaré dels teus dolors i dels canvis d’humor,
de les teves obsessions i les teves manies.
Superaré les forces gravitacionals,
l’espai i la llum per evitar que envelleixis.
Et guariré de totes les malalties,
perquè ets un ser especial,
jo tindré cura de tu.

Jo vagava pels camps de Tennesse,
(qui sap com hi vaig arribar).
No hi ha flors blanques per mi?
més ràpides que les aus dels meus somnis
atravesssant el mar.

Jo et duré sobretot el silenci i la paciència.
caminarem junts pels camins que duen a l’essència.
Les fragàncies de l’amor envairan els nostres cossos,
la bonança d’agost no calmarà els nostres sentits.
trenaré el teu cabell com la trama d’una cançó.
conec les lleis del món i te les donaré totes.
Superaré les forces gravitacionals,
l’espai i la llum per evitar que envelleixis.
i et salvaré de cada melangia.
perquè ets un ser especial, jo tindré cura de tu,

tindré cura de tu.

la Cura

Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d’umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.

Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.

Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all’essenza.
I profumi d’amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d’agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
Ti salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te…
io sì, che avrò cura di te.

Malauradament en els últims mesos he hagut d’assistir masses vegades a enterraments, i descobreixo com la moda del duet, trio o fins i tot quartet musical en els enterros s’està universalitzant als tanatoris de Barcelona.

No em sembla malament que uns moments de dolor com aquests s’acompanyin amb música agradable, ara bé per poder fer-ho correctament cal tenir present dues coses:

Primera: intentar eludir el repertori suat, el canon de Pachebel, el cant dels ocells i l’adagio d’Albinoni no aporten res. A més, en alguna ocasió, com que els assistents conèixen la melodia poden caure en la temptació de posar-se a tararejar, oblidant el difunt i donant excessiu protagonisme a la música, amb el risc de caure en el ridícul.

El repertori cal treballar-lo més o acabarem tots cantant el Cant dels ocells als enterros, que per cert és una nadala, no  una missa de difunts.

Segona: per sortir a tocar en públic un instrument de corda cal dominar-lo, tots els instruments de la familia de violins (violí, viola, cello, contrabaix) són instruments de molt dificil afinació. Cal dominar molt la tècnica interpretativa per sortir a tocar en públic ja que els problemes d’afinació són constants.

I tinc la impressió que els violinistes i cellistes dels tanatoris no només són massa valents de sortir en públic a mostrar com són capaços de desafinar si no que són fins i tot una mica desaprensius i despreocupats.

Com pot ser que una peça que segur que han tocat mil cops encara la desafinin d’una forma tant intensa i estrident. O és que surten sense assajar?

A aquest pas, amb els esgarrips que fan amb l’instrument conseguiran que s’aixequi el difunt i els hi foti un calbot.

Realment aconsegueixen ser els protagonistes, i més d’un dels afligits assistents bescanviaria el difunt pel violocelista.

No se què hi ha de veritat i què de mentida en aquesta història.

Hi havia una vegada per allà els anys 20 una noia tarragonina, joveneta, bonica, i enamoradissa que, gran afeccionada a cantar i ballar,  volia ser artista.

Volia dedicar-se a cantar cuplets, i arribar d’aquesta manera al Paral·lel, el Broadway de l’època. Volia arribar a ser una de les grans, com Càndida Pérez, La Bella Dorita o la Joseffine Baker que triomfava a París.

Per aconseguir la seva fita va cercar un nom artístic pompós, sonor, contundent i diferent: Trono Villegas.

Amb aquest nom va aconseguir els seus primers contractes, a sales petites i de provincia; i va ser d’aquesta manera que va conèixer un jove burgès que freqüentava aquesta mena de locals.

Era un jove frívol, de casa bona, adinerat, fill d’indians o industrials catalans, que es dedicava a tort i a dret a gastar els quartos de la família. La seva única responsabilitat era divertir-se.

Trono es va quedar des del primer moment enamorada del jove, a la vegada que el jove la seduí sense mesura.

Es prometeren amor etern, es conjuràren en un idili sense fi, sense fre i sense obstàcles.

Ella s’entregà completament a la passió d’una aventura transgressora, i estava absolutament convençuda que la seva història era completament diferent de la típica aventura entre artista i bugès que acabava amb el repudi i el rebuig del més fort.

I en aquest excés d’impulsos l’inevitable es va produir, l’embaràs va arribar amb prou feines la primera nit.

El petit burgès no va dubtar en mostrar-se cruel i salvatge desmuntant una a una les promeses que li havia fet a la Trono, l’estrat social i la manca de matrimoni eren determinants, mentre la prova de la la vida bohemia, es mostrava en aquell abdomen que convertia un cos d’artista, de prima vedette, en mestressa de casa.

Ella òbviament va abandonar la carrera tornant a un anonimat social abans que arribés a triomfar mai.

No sabem quantes dones van patir aquest oprovi social, aquest rebuig injust, aquest acció insolidaria i explotadora del poderós contra el dèbil, però de ben segur van ser més aquestes que les Joseffine Baker que van esclatar.

Però algú va recordar aquesta història a finals de la dècada de 1980, que insisteixo no se si és mentida o veritat o si la recordo tal i com me la vàren explicar, i per no perdre aquest nom, per recordar Trono Villegas, va recuperar el nom per fundar una companyia de teatre.

S’ha avançat molt en els drets de les dones fins avui, però encara resta camí (rodolí).

12/24/08

Vet aquí que una vegada, en una vila molt petita i llunyana s’hi acostava Nadal. Feia fred, d’aquells que arriben al moll de l’os. El infants sortien d’escola i anaven a corre-cuita cap a casa, no s’hi valia anar jugar a la plaça. Els animals amb prou feines sortien de la quadra. Els pagesos ja havien enllestit els temps de llaura i passaven les hores al sindicat prenent un anís calent o rom i uns fruits secs.

Doncs per la vora dels dies d’advent, al llindar de Nadal, totes les mestresses visitaren el corral per escollir el millor dels galls i posar-lo de cap a la cassola. Les unes en feren pollastre amb bolets, va ser anyada de bolets aquell any, les altres en feren la tradicional escudella, amb galets, també casolans, la pilota i les verdures.

Els infants, però, no entengueren allò que feien les seves mares, a ells el pollastre més gros, el capó més fornit els causava simpatia. El gall matiner que cada dia els despertava, que els deia amb el seu cant que era l’hora de llevar-se, d’esmorzar i anar a l’escola, formava part del seu paisatge, de la seva vida, segurament petita i llunyana, però era la seva quotidianitat.

Els infants, no ho aprovaren i decidiren organitzar-se, i superant el fred de desembre amenaçaren totes i cadascuna de les seves mares amb una vaga, amb la manifestació més sonada de tota la història de la vila d’ençà de la guerra del francès.

I amb tot això heus aquí que un poeta rodamón, prim i desgarvat, que passejava amb els cabells llarg, amb les sabates descordades i sense mitjons, es trobava aquells dies en el poble i decidí posar tot el seu saber al servei de la canalla i fer-los la següent cançó:

El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l’alba
i s’aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l’arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d’arbre
i el Nadal se n’haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: “Ai, a què ve tanta gresca?”
direm: “és que volem galls!!”

No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha…

El poeta rodamón es deia Pau Riba.

I dit i fet, la vaga dels infants va resultar un èxit, i la manifestació va esdevenir en una cercavila popular, una festa on poc a poc si anava sumant tothom. Ja no era només la canalla qui planyia pels galls, també si sumaren els joves, els avis i fins i tot el batlle i tot el consistori, el capellà, el boticari, el metge, el notari, i el caporal dels mossos d’Esquadra.

El infants van elegir una comissió delegada per negociar un acord amb les mestresses, que també van elegir la seva comissió, i després d’una sessió negociadora amb berenar inclòs van arribar a l’acord tots plegats de no menjar-se els galls del corral, acordant una multiplicitat de viandes i teques diverses com l’amanida tèbia de rovellons confitats, el foie gras amb crosta de borrego de Sant Antoni, els percebes a la senzilla, les ostres amb vinagre a l’estragó, el canaló de salmó marinat amb bacallà traginer, i un munt de plats, alguns exòtics i altres no tant, molts amb marisc i peix, i d’altres amb verdures i bolets.

I diuen les àvies que és d’ençà d’aquest Nadal, que la cuina catalana i molt especialment l’àpat nadalenc és més divers, i avui cada mestressa i mestresso prepara la teca més creativa que és capaç d’imaginar per Nadal, i el marisc i el peix s’han introduït en la nostra dieta nadalenca. Ningú està obligat a fer el menú tradicional, encara que de vegades sempre és bo recuperar-lo, però sempre amb llibertat i sense obligacions.

I tot això que us he explicat, si no es mentida és veritat,
si és veritat bé, i si és mentida també!


08/29/08

No son gaires els músics que es dediquen a la cerca de nous sons, noves textures per les nostres oïdes, músics que innoven en cada treball; però en vull recomanar dos: el primer, en David Byrne, antic vocalista de Talking Heads. Un músic que sempre ha demostrat una vocació d’artista total: component, produint, dirigint cinema, teatre, i realitzant instal·lacions artístiques.

I el segon, en Brian Eno, membre de l’antiga banda Roxy Music on va coincidir amb l’altre Brian (el Brian Ferry). El Brian Eno sempre dins del món músical ha tocat tots els gèneres i suports fins i tot, ell és el compositor del so que segur que tots hem sentit el del Windows 95. No és tant fàcil respondre amb encert l’encàrrec de compondre el so d’inici d’un sistema operatiu.

I escric aquest post perque tots dos músics s’ha reunit per escriure junts la música de Quidam el darrer espectacle del Cirque du Soleil. Des d’aquest post vull celebrar aquesta composició magnífica!

12/01/07

La trilogia Qatsi és una magnífica expressió de la vida com l’entenem avui,  (CODA) dinàmica, estresant, complexa, emocionalment inestable, amb tempestes i calmes. Els tres films amb guió però sense paraules, només imatge i música composta per Philip Glass. Els fenòmens naturals, la geologia i la geografia tenen un protagonisme destacat al primer dels films, el KOYAANISQATSI.El segon, POWAQQATSI es troba més marcat per la sociologia mundial, les gents i els pobles de tot el planeta. Mentre que la tercera filmació, i de ben segur la millor de totes ens ensenya la subordinació de l’home a la tecnologia o com l’home i la tecnologia es casen en un matrimoni que serà indissoluble fins la mort d’algun dels dos, la NAQOYQATSI.

És música minimalista, però sense pendre l’adjectiu minimalista com l’apliquen les revistes de tendències masculines o femenines, que si unes sandàlies minimalistes, o la cuina minimalista. Estem parlant d’un estil musical molt anterior, la primera Qatsi data de 1983 i la darrera del 2002.

Ritmes constants com les màquines, alguns vanguardistes segur que n’han extret alguna cosa per la música techno, armonia perfecta i moderna com la ment humana i tempos àgils com el nostre estil de vida.

En certa manera la trilogia Qatsi et mostra la immensitat de sons, colors i ritmes que hi poden haver entre un simple diapassó i la simfònica de Berlin.

I fins ara només hem parlat de la música, la imatge que l’acompanya en el fons, malgrat no ens agradi, ens acaba essent familiar, encara que ens mostri un paisatge llunyà, prens consicència que tots venim de mateix origen i que estiguis on estiguis et trobes abocat a la vida (a CODA) que el planeta i, en definitiva nosaltres mateixos, ens convidem a viure. Ho has encertat Qatsi vol dir vida.

10/28/07

És molt poc habitual descobrir un gran compositor que a la vegada no disposi també d’un gran ego. És prou conegut que els genis de la música resten plens de manies supersticions i que es creuen saber-ho tot. Ja que domien una de les arts més complexes i difícils que existeixen molts dels grans músics es creuen en possessió de la veritat absoluta.

Van den Budenmayer en canvi, és discret, viu amagat, no ofereix concerts i són comptades les vegades que pots haber vist la portada d’un disc seu.

He llegit de gent que ha preguntat a les botigues de música pel seu Bolero, o pel seu concert per la Unificació d’Europa, o pel concert en mi menor.

Però no, ningú troba mai res de Van den Budenmayer, és un compositor amagat, però en canvi la seva música és una fita de les darreries del XX de la composició europea.

Un polonès amb nom més propi d’Alemanya, és possible?

Era impossible que existís un compositor tant discret, però Zbigniew Preisner va trigar encara uns anys a desfer-ne l’embolic. Van den Budenmayer apareix per primer cop a “La doble vida de Verònica”, després apareix a “Blau” i finalment a “Roig” moment en què se’l perd de vista.

Zbigniew Preisner, el compositor de les bandes sonores d’aquestes tres pel·lícules, va acordar amb el director (Kristof Kieslowski) fer una broma a tots els seguidors del seu cinema atribuint la seva pròpia música a un compositor imaginari.

El gran músic que amb gran discreció va amagar la seva música darrera de Van den Budenmayer no era sino Preisner, i les referències que atribuïa al músic alemany eren imàginaries, cosa que va fer anar de corcoll els freaks de les rareses.

10/18/07

L’expressió és de Jaume Sisa aplicada a un xitxarel·lo que el va saludar la Mercè passada trobant-lo a l’Ascensor, però fent un exercici fàcil, la frase és bonica i s’ho mereix, la podem aplicar a moltes persones, als israelites i els palestins, als nacionalistes d’un costat i l’altre, als americans i els europeus, als magrebins i els espanyols, els turcs i els grecs, els replicants i els bladerunners, etc.

No deixa de ser una expressió “naif”, però suficient per convidar a pensar fins a quin punt els nacionalismes són excloentsi es rebutgen fins i tot a conèixer-se, fins a quin punt neguen la cultura i el coneixement.

De la mateixa manera que cal pensar fins a quin punt el conservadorisme es nodreix de les tesis nacionalistes.

De fet molt sovint ens dediquem a descriure i definir el socialisme, els coms, els quès, etc. però també cal tenir present l’anàlisi fàcil de: “l’alternativa és tremendament pitjor”.

És bo fer anàlisi i interntar redefinir-nos, i en aquest sentit també voldria afegir-hi aquesta idea que entre nosaltres la considerem problement una evidència massa clara, però en canvi per les persones que no viuen la política al dia ja no és tant clara.

Malauradament encara són més els que no llegeixen Tempsdecanvi.org, però no defallirem.

07/30/07

Era cap a l’any 2000, la tardor o l’hivern, quan va sonar el timbre de la porta i es presentà a sopar un dels companys també afeccionat al Rat Pack i als crooners americans.

Feia poc que l’Eli m’havia regalat el disc on el Loquillo interpretava a l’estil de les orquestres dels anys cinquanta un grapat de cançons de l’estil “En Dino’s a las diez”, “Caray” o “Mis problemas con las mujeres”.

Aquests sopars sempre s’havien de fer en dia laborable, ja que el cap de setmana era reservat pels esdeveniments socials i calia complir com un pepe.

El company en comptes de dur una ampolla de vi, es presenta amb un CD dient: “apaga aquest soroll, posa música de veritat, té”. Es tractava del segon volum d’estandards de jazz de Rod Steward.

Iniciem el sopar amb amb un còctel de martini, després un bon àpat en una taula ben parada vi dels costers del Segre (era el de moda en aquell moment) i progressivament anàvem introduint els temes de conversa adequats a l’ocasió, primer els mercats financers arribant a la conclusió que les redibilitats estelars de l’ING només podien estar finançades pel tràfic internacional d’armes o de diamants industria que de fet és molt pròpia dels holandesos.

Després d’analitzar el mercat mundial de fons d’inversió vam passar a discutir temes més importants: si “Menos que cero” de Ellis era millor o no que “Modelo de conducta” de McInerney o què tenien en comú Mr. Bateman i Connor McNight. I quan ja vam començar a discutir sobre les qüestions trascendentals de la vida aleshores ja teniem de fons The Voice. Personalment em decanto pel Connor, potser no és tant elegant, ni tant podridament ric, però no és un estirat i com a mínim no és un psychokiller.

Després de sopar, vam agafar el cotxe i en un minut estavem al Red Lion, tot un clàssic de les Corts, i d’allà vam creuar caminant pel petit Luxemburg (av. Madrid – Vallespir, hi ha 7 sucursals de banc seguides) fins un garito d’estil retro que poc després vaig tornar a veure, però a les pàgines de crònica negra dels diaris.

Però el què realment ens inquietava, el què ens treia la són i provocava més debat, el què acabaria provocant que anéssim a treballar sense dormir el dia següent, i feia que seguissim amb tota aquesta parafarnàlia d’estil cinquantes a New York City, el que no ens deixava anar cap a casa tranquils era la certesa de la cita dels Talking Heads amb la que Easton Ellis inicia el seu best-seller:

“I mentre’s el món s’ensorrava i queia a troços, ningú hi prestava massa atenció”
Talking Heads

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: