You are currently browsing the category archive for the ‘Política’ category.

«Si no entens el què els economistes estan dient,DYN24.JPG
és perquè estan mentint»

Axel Kicillof, Ministre d’Economia Argentí

Anuncis

Llegir amb atenció els diaris et duu sovint a seguir com si fos un serial televisiu els diferents casos de corrupció política i institucional, que si el Blesa, que si l’Urdangarin, que si els ERE etc.contrabando1--644x362

Però de tota aquesta porqueria hi ha un cas que em sobta, i que, en qualsevol cas fa dubtar. La qüestió del contraban de tabac pel qual està imputat l’exconseller Ausàs, em sorprèn. Mediàticament puc seguir la qüestió com si es tractés del mateix Blesa, però en canvi si ho mires amb atenció descobreixes que les quanties per les quals s’ha generat el delicte són ridícules en relació la resta de casos de corrupció. Caldria dividir per 1000 el cas Blesa per arribar als 15.000 euros de stoc de tabac de contraban del sr. Ausàs.

No vull disculpar un cas respecte l’altre, la corrupció és condemnable sempre, tot i que de moment tots els citats encara són innocents fins que no es demostri el contrari. Però en qualsevol cas, no tinc consciència d’haver vist mai al Telenotícies ni cap altre noticiari una noticia digne de l’autèntic estraperlo de la post-guerra. De ben segur, feia més de 40 anys que un cas de contraban de tabac amb Andorra era notícia en “prime time”.

Estem parlant d’un polític que no va ser mai especialment conegut fora de la Seu d’Urgell, ni tan sols durant els dos anys  que va ser conseller. ¿ens sorpendriem de llegir un titular afirmant “veí de la Seu detingut per contraban de tabac?” En aquest cas és massa evident que la notorietat mediàtica deriva més pel “qui” que pel “que” de la qüestió. En el cas de l’Urdangarin el “qui” i el “què” són noticiables, i en el del Blesa o el Barcenas és més pel “què” que pel “qui” ja que no ni els coneixia abans de que els enxampessin.

És per això que tot plegat em sona molt rocambolesc i esperpèntic. Possiblement en aquest cas es faci efectiva una vella frase de Pujol quan va afirmar que “els polítics són l’únic gremi autodestructiu, a la resta de sectors s’ajuden, metges amb metges, advocats amb advocats etc.” Calia un cas que esquitxés a ERC, ni que fos una mica, doncs ja està, llestos.

En qualsevol cas però el polític és resultat de la societat en la que viu, i per això hi ha pomes podrides, igual que a la societat, però també és cert que el bon polític ha de ser exemple per la resta de la societat, de manera que és perfectament exigible un grau de pulcritud superior i en cap cas disculpar res davant la justícia.

Al segle XIX les famílies van perdre els pares. Aquests van marxar a treballar a la fàbrica o a l’oficina. Tot just fa trenta anys vam perdre les mares que, igual que els pares, van marxar a treballar a la fàbrica o a l’oficina.

Ara l’atur ens els ha tornat, en alguns casos fins i tot a tots dos.

I ara què? en una societat on el treball no només és el sosteniment econòmic de la família sinó també és l’element fonamental d’integració social que?
Si es fa evident que no hi ha feina per tothom per múltiples causes, que ara no analitzaré, però que totes elles son complexes de resoldre a curt termini, aleshores potser és moment de canviar la forma d’integració social.

Potser és més senzill crear un nou model d’integració basat en la ciutadania que no pas trobar feina, potser és més senzill afirmar: “que treballi qui realment ho desitgi!” i mentre construïm una nova societat més fonamentada en la condició de “ser” que en la condició de “tenir” com diria Fromm. “Ser ciutadà” amb drets i deures i no “tenir feina”.

Són moltes les propostes concretes que a nivell fiscal, polític i social se’n podien derivar d’una societat d’aquest tipus, en poso un exemple: El subsidi d’atur avui per avui ha perdut la funció per la que va ser creat, (no perdre poder adquisitiu en la transició d’una feina a una altra), però quan saps que no hi ha feina, després de l’atur et queden altres ajuts assistencials i quan s’acaben els ajuts no queda res. Hi havia un economista nord-americà que fa alguns any va proposar d’eliminar el subsidi d’atur i crear-ne un de nou que fos universal per a totes les families de manera que afavoris el bon repartiment social del treball i que a cada familia treballés un membre. O sigui crear el subsidi de “mestressa o mestresso de casa”. De ben segur des del punt de vista de la igualtat la proposta cal treballar-la amb més profunditat, ja que en el món actual això serviria per la masculinització del treball.

Però en tot cas és una proposta a explorar que obre nous camins.

 

El millor exemple de governança, no es troba en un llibre, es troba en una mare.

Luiz Inácio Lula da Silva

Estic certament preocupat pel sistema de seguretat i sobretot i molt especialment d’ordre públic del nostre país.

En termes estrictament de seguretat, de ben segur convindrem que el problema de seguretat de Catalunya sobretot és més de caire judicial que no policial. Però en canvi, com que en matèria d’ordre públic la polícia és una mica “desastre” aleshores s’endu la mala fama, el desprestigi i fa que el focus d’atenció del debat de seguretat es centri en els mossos d’esquadra i no en el sistema judicial que és on hi ha un problema gravíssim d’obsolescència brutal.

D’ençà de les càrregues policials de Valencia contra els nanos de secundaria era sabut en el món “radical” que els ànim estaven caldejats.

Malauradament, crec que comença a ser massa simplista tractar els violents com “els 4 de sempre”. Jo ja no tinc tant clar que siguin els 4 de sempre. Són joves, cada vegada més organitzats i estan reclutant dia rere dia i això el cos mossos d’esquadra ho hauria de saber.

D’ençà de les càrregues de València, i d’això fa dies, crec que era més que previsible un increment de la violència a Barcelona, i sospito (tampoc en tinc confirmació) que en el món “radical” es va instal·lar la idea que això a Barcelona no es podia permetre i que en tot cas s’apostaria pel model de disturbi irlandès. Dit d’una altra manera: substituir les càrregues policials contra manifestants violents per càrregues de manifestants violents contra els mossos d’esquadra.

Quan vaig veure les imatges per Tv3 em vaig quedar perplex, tal qual com era previsible, va succeir. I durant una estona alguns trams de BCN eren la ciutat sense llei. I si mireu les xifres de ferits, jo he vist La Vanguardia i EFE tenim 44 ferits (a les 21.00 hores del dia en qüestió), 15 eren mossos d’esquadra, 1 guàrdia urbà, i la resta vianants. Els violents no van tenir baixes.

I no us escric això per fer-me el xulo i dir “jo ja ho sabia”, no, no ho sabia, però era molt previsible o hauria hagut de ser previsible pels professionals de la seguretat.

A tot això caldria afegir-hi, el petard de l’altre dia davant la seu d’ESADE i la bomba simulada davant la seu del PP el dia de la vaga al matí.

Crec que no podem percebre com a “normal” i com a “resultes de la crisi” un increment de la violència.

Tinc la percepció que el dispositiu policial de dia de la vaga no estava dimensionat ni ben distribuït, mentre al carrer Fontanella els mossos d’esquadra es van haver de retirar per manca d’efectius, hi havia furgonetes i altres agents equipats custodiant edificis oficials i morint-se de fàstic com els que vaig veure jo mateix davant la seu del departament d’Economia.

De la mateixa manera cal dir que els agents de paisà van cometre errors greus que els delataven com és el cas d’un parell de mossos d’esquadra que vestits de manifestants es van posar a apagar un contenidor. Un altre manifestant els hi va fer fotos i les va circular pel twitter. La ingenuitat d’aquests dos agents, que segur que feien la seva feina amb bona voluntat, em va semblar galopant.

És evident i així els diaris ho expliquen que la violència ha pujat un graó, i em fa més por que mai, que els mossos d’esquadra no estiguin preparats ni ben comandats per abordar-ho.

Per la meva experiència a peu de carrer durant la jornada de vaga, he de dir que jo no vaig tenir cap contacte amb els mossos d’esquadra. En canvi en diversos moments del matí, vaig poder parlar amb Guàrdies Urbans, els quals van fer la seva feina com corresponia: intervenint cada vegada que algú es posava tens, i dirigint el transit bé. Tot dins els paràmetres de la normalitat i fins i tot encara vaig poder fer broma amb un Guàrdia  que dirigia el tràfic a Aragó Pg de Gràcia.

I a tot això que us explico hi podem sumar alguns fets del passat com el dispositiu policial el dia que els indignats van encerclar el Parlament (el dia del famós helicòpter que duia el president Mas) era un dispositiu únicament pensat per a la reacció, per respondre davant l’atac violent, però no per evitar cap atac violent. NO es va prendre cap mesura de tipus preventiu com per exemple dissenyar un cercle de seguretat ampli com es fa quan hi ha cimera europea. El dispositiu era fet estrictament per respondre a la violència no per evitar-la.

He tingut la oportunitat al llarg sobretot dels dos darrers anys d’assistir a jornades i formacions sobre model de seguretat i policial i em preocupa enormement els dèficits formatius que tenen els agents, i els greus errors en l’orientació del sistema policial català.

Al meu entendre, el centre de tota política pública ha de ser el ciutadà, en el cas de la sanitat ha de ser el pacient i no el metge, en el cas de la justicia la víctima i no el jutge i en el cas de la seguretat el ciutadà i no el policia. Doncs us asseguro que a l’escola de Mollet et mostren al centre de tot, el policia, amb lletres majúscules en un magnífic powerpoint vistós.

“No tenim voluntat de canviar soles, no voldríem fer de la nostra acció una lluita de blocs -el dels homes i el de les dones-, però hem de saber que és la nostra llibertat, són els nostres drets, que és la nostra emancipació allò que cal aconseguir i, per tant, que la nostra lluita és el MOTOR dels canvis”.

“el silencio no es inocente, vale la pena romperlo… No puede haber igualdad cuando la mitad del genero humano carece de historia.”

Francesca Martin (1947-2002)

 

 

No falta pas massa per treure el segon llibre de l’editorial, ja es troba a impremta i es presentarà amb tots els honors el proper 27 de febrer a les 19.30 hores a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya 37.

No es podia inaugurar el segell editorial castellà “La LLuvia” de millor manera, amb el proper llibre de González Casanova.

Per mi ha estat tot un privilegi, no només editar, sinó sobretot conèixer González Casanova, un company compromès però sobretot un pensador amb grans dots de pedagogia.

Totes les nostres entrevistes han començat i acabat de la mateixa manera: primer la feina, les correccions, els canvis, la discussió sobre el títol, la portada, etc, però poc a poc ens hem anat desviant, i prenent com a punt de partida algun dels articles del llibre, acabavem debatent sobre la transició democràtica o el socialisme actual, tant a Catalunya, Espanya o Europa.

Moltes vegades he debatut sobre aquests temes, però potser mai ho havia fet amb algú que en parla en primera persona del singular. Ell ha estat protagonista i a la vegada ha conegut la resta de protagonistes de manera que et pot explicar totes aquestes qüestions des de l’experiència d’haver participat en la seva realització.

Ell et pot explicar el perquè de tot plegat des de la visió d’haver-hi estat, de que aquest era una mica aixís o aixàs, o qui va impedir la votació sobre monarquia o república, o les estratagemes creades dins la ponència constitucional per fer prosperar esmenes.

En definitiva, per mi ha estat un plaer xerrar amb algú que a més de ser un bon company, té totes les claus per construir el trencaclosques del nostre present.

És a partir del seu pensament que hem de construir el futur.

Diari de sessions del Congrés de Diputats, Julián Besteiro, 1918, diputat del PSOE: 

«La posición del Partido Socialista, frente al problema de la autonomía o de la nacionalidad catalana es ésta: Lo consideramos legítimo. Defenderemos ese movimiento como un movimiento libertador, de emancipación de la tiranía del Estado central que todos sufrimos» (Rumores).”

No me n’he pogut estar de  mostrar una petita cita del llibre que ara estic editant, sortirà publicat abans de Nadal:

(un ex- militant del PSUC es retroba després de molts anys amb el protagonista)

– Tu encara ets d’esquerra? Jo no, per a mi el món és divideix en els que trepitgen i els que són trepitjants. Si vols sobreviure no tens altra elecció que trepitjar.

(davant el què el protagonista contesta:).

Suposo que hi ha gent que sobreviu trepitjant, però jo en conec un munt que trepitjant no podrien viure.

Fragment del llibre Adéu Joan, adéu Barcelona! de Jordi Argenter.

Després de molt de temps, fins i tot més d’una dècada de tenir-lo a casa pendent de llegir, ara m’he decidit.

Motiva’t per la convocatòria de demà, he recuperat d’un llibre que em van regalar al fer 21 anys això:

“… El mercat de Xina, India, Amèrica, l’intercanvi, l’increment dels mitjans de canvi i les mercaderies en general, han donat al comerç, a la navegació, a la industria, una empenta mai conegut, atiant amb tot això un element transformador que s’amagava en el bressol de la societat en descomposició. “

“… Però els mercats seguien dilatant-se, les necessitats seguien creixent. Ja no n’hi havia prou amb la manufactura,(…) i la manufactura va cedir el lloc a la gran industria, i la classe mitjana industrial als grans magnats.”

” A cada etapa d’avenç, li correspon una nova etapa de progrés polític”.

K. Marx i F. Engels

8 de desembre de 1847

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: