You are currently browsing the category archive for the ‘Història’ category.

Diari de sessions del Congrés de Diputats, Julián Besteiro, 1918, diputat del PSOE: 

«La posición del Partido Socialista, frente al problema de la autonomía o de la nacionalidad catalana es ésta: Lo consideramos legítimo. Defenderemos ese movimiento como un movimiento libertador, de emancipación de la tiranía del Estado central que todos sufrimos» (Rumores).”

No me n’he pogut estar de  mostrar una petita cita del llibre que ara estic editant, sortirà publicat abans de Nadal:

Anuncis

No tinc paraules per descriure lo enormement salvatge i cínic que es pot arribar a ser. Fins i tot el ser humà es capaç de desenvolupar un mètode, pseudo-científic per executar polítiques de dominació com són les onze lliçons de Mcnamara.

El documental adjunt, és molt bo, com a documental i per aprendre de grans errors col·lectius.

Destaco que la música és de Philip Glass.

08/21/07


Malauradament, el tractat dels pirineus de 1659 acostuma a ser carnassa del discurs nacionalista i del fervor patriòtic.

Tot i que els nacionalistes sempre han reivindicat la Catalunya Nord, a la vegada sempre se l’han mirada des de lluny, des de Barcelona.

Us convido però a que fem l’exerci de recordar els fets posteriors al tractat dels pirineus des d’un punt de vista d’un català del Conflent o del Rosselló.

Ens trobem el 1659, en ple regnat d’un dels grans reis absolutistes i en un dels reialmes bressol del pensament absolutista. I això va desenvocar en una profunda i severa repressió i persecució política per part de les autoritats militars franceses.

Caldria esbrinar quans refugiats van haver-hi a partir d’aquest tractat, quantes detencions i quantes execuccions es van realitzar, això ningú ens ho ha explicat, ni els nacionalistes, que amb el seu amor a la terra senten una nostalgia romàntica però obliden les persones.

Els nacionalistes critiquen el “xovinisme” i centralisme polític i cultural francès actual, però cal dir que la neteja i la depuració la varen fer els governs d’aleshores amb una repressió brutal, però que poc o res tenen a veure amb els governs posteriors a 1789.

Ara les seqüèl·les són que tot allò català forma part del folclore dels francessos d’allà, més que res com a curiositat o fet diferencial respecte a la resta de francessos. Si avui t’hi desplaces, trobes molts elements catalans, però sempre amb un cert caràcter pintoresc, la vida és francesa.

Així doncs, quan busquem culpables d’una repressió enorme, és injust només apuntar geogràficament cap a París, cal també apuntar temporalment cap els lluïssos, una monarquia que si bé va fer molts estralls al poble francès, encara en va fer més a la Catalunya Nord.

I la política que executa avui França, certament no té massa sensibilitat, però tampoc la trobo massa culpable de res respecte la siutació de la nostra cultura allà.

05/09/07

La distància entre la primera xifra i la segona és de ciquanta anys. Sovint els d’esquerres pensem que mig segle dóna per fer moltes transformacions, però de vegades cal aturar-se a veure què no canvia.

Ahir, em va tocar assistir com a representant municipal a una trobada d’exalumnes d’una escola concertada que celebrava els 150 anys, amb la particularitat que es tractava precíssament de la meva escola de primària (la secundària la vaig fer al Balmes, oé).

En primer lloc, cal ser força freak o com a mínim nostàlgic per assistir a una trobada d’una escola que sempre ha brillat pel seu conservadurisme. Allà tothom era dretà, la dreta sociològica propera a CIU estava allà present.

Vaig aprofitar per fer un passeig per l’escola i enduent-me una sorpresa molt angoixant: tot estava igual, però no envellit, simplement, tot estava igual. Són tant conservadors, tant ultres que quan pinten una paret, la pinten del mateix color que hi havia avans, quan reposen un llum en posen un altre exactament igual, quan canvien un terra posen unes rajoles exactament iguals.

No em crec que en quasi 20 anys no s’hagi trencat ni un vidre ni una porta.

Fins i tot les cadires del menjador eren exactament les mateixes, noves o restaurades, però les mateixes.

L’angoixa de pensar fins a quin punt una institució pot ser així de conservadora em va deixar blanc, tot era com 1987.

Però el plat fort va venir després, quan van passar un DVD de la història de l’escola. El DVD mostrava imatges de la quotidianitat de l’escola en l’època de post-guerra i la imatge de tots els alumnes en fila al pati i els professors o les monges passant revista als infants. La foto era de 1957, però exactament això jo ho he viscut el 1989, és a dir, que el sistema era el mateix.

I per finalitzar, la mentida: El DVD mostrava un capitol titulat “1971-1975 la catalanització de l’escola” i es posaven la medalla de ser pioners en la llengua i de iniciar els treballs encara amb “dictablanda”, si remenés els calaixos de casa els pares podria demostrar que en aquest centre no es van iniciar les classes en català fins el 1983, any d’aprovació de la llei de normalització ligüística i any en què tots els centres que encara no ensenyaven en català van estar obligats a fer-ho.

07/25/06

Seguint en la línia dels símbols iniciada amb el castell de Montjuich, tal dia com avui de fa 68 anys, el 25 de juliol del 38 les tropes repúblicanes vàren entrar a Corbera d’Ebre en el què s’anomenà l’ofensiva republicana a l’Ebre.

A partir d’aquesta data s’inicia en el poble i els seus entorn una batalla que durarà fins el 5 de setembre, és a dir, un mes i mig de foc creuat, d’artilleria de campanya i de suport d’aviació, temps suficient per deixar el poble de 2500 habitants absolutament destruït i despoblat.

No fou fins a la 4a ofensiva franquista que les tropes republicanes es van veure forçades a la retirada.

No vull pensar en la multitud que allà hi va perdre la vida, però encara avui, si passeges pels carrers de Corbera és ben bé com fer un viatge al passat, i crec que és el lloc més adient per fer-se una idea del què són els estralls de la guerra.

De les més de 115.000 baixes (un eufemisme de morts) aproximandament als entorns de Corbera hi deurien morir uns 15.000.

Vull pensar però que aquelles ruïnes no són les restes de la guerra sino el fonament de la nostra pau democràtica d’avui.

Aquelles restes no són de ningú i de tothom a la vegada, són unes parets derruïdes que ens ensenyen a on no hem d’arribar mai.

Categories

Visita la llibreria on line

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1 other follower

%d bloggers like this: