Malauradament en els últims mesos he hagut d’assistir masses vegades a enterraments, i descobreixo com la moda del duet, trio o fins i tot quartet musical en els enterros s’està universalitzant als tanatoris de Barcelona.

No em sembla malament que uns moments de dolor com aquests s’acompanyin amb música agradable, ara bé per poder fer-ho correctament cal tenir present dues coses:

Primera: intentar eludir el repertori suat, el canon de Pachebel, el cant dels ocells i l’adagio d’Albinoni no aporten res. A més, en alguna ocasió, com que els assistents conèixen la melodia poden caure en la temptació de posar-se a tararejar, oblidant el difunt i donant excessiu protagonisme a la música, amb el risc de caure en el ridícul.

El repertori cal treballar-lo més o acabarem tots cantant el Cant dels ocells als enterros, que per cert és una nadala, no  una missa de difunts.

Segona: per sortir a tocar en públic un instrument de corda cal dominar-lo, tots els instruments de la familia de violins (violí, viola, cello, contrabaix) són instruments de molt dificil afinació. Cal dominar molt la tècnica interpretativa per sortir a tocar en públic ja que els problemes d’afinació són constants.

I tinc la impressió que els violinistes i cellistes dels tanatoris no només són massa valents de sortir en públic a mostrar com són capaços de desafinar si no que són fins i tot una mica desaprensius i despreocupats.

Com pot ser que una peça que segur que han tocat mil cops encara la desafinin d’una forma tant intensa i estrident. O és que surten sense assajar?

A aquest pas, amb els esgarrips que fan amb l’instrument conseguiran que s’aixequi el difunt i els hi foti un calbot.

Realment aconsegueixen ser els protagonistes, i més d’un dels afligits assistents bescanviaria el difunt pel violocelista.

Anuncis